[Al noviciat dels jesuïtes]de tothom tenia coses per a aprendre, i aprenia de debò, ajudat per la gràcia del Senyor. Jo em quedava molt confós quan els veia tots tan avançats en la virtut i jo tan endarrerit

(Aut 142).

ANHELS DE SANTEDAT

Quan Claret, ja sacerdot, al noviciat dels jesuïtes a Roma, es veia “tan endarrerit en la virtut” -com ell confessa-, al costat de “tots els altres tan avançats”, cultivava un gran sentiment de humilitat. Claret valorà sempre la humilitat com una virtut essencial per tal que la seva missió fos eficaç i fructuosa. La valorà sempre i la cultivà amb tenacitat perquè la necessitava; alguns biògrafs diuen que el seu temperament l’inclinava més aviat a la vanitat. Tenia una gran sensibilitat estètica que l’hauria portat instintivament a ser presumit. Conscient d’això, durant molts anys portà l’anomenat “examen particular” sobre la humilitat.

Claret contemplava Jesús que deia: “Apreneu de mi que sóc senzill i humil de cor” (Mt 11,29). El que Jesús més corregia als seus deixebles era la mania de grandesa i de poder que veia en ells, l’ambició, el voler posar-se per damunt dels altres. Calgué “treballar-los” molt, ja que sovint discutien sobre qui era el primer o el més gran. Jesús els digué: “Qui vulgui ser el primer, que es faci servidor de tots” (Mc 10, 43-45).

La veritable humilitat no és fàcil, perquè la nostra feble, fràgil i insegura condició humana aspira, per compensació, a la seguretat de la grandesa i del poder. Als nostres dies, la humilitat veritable escasseja fins i tot dins l’Església, i encara més en la societat. No és veritat que es cultiva l’ambició, es cotitza i es busca el poder, l’èxit, la grandesa, la fama, el que és galàctic…?

En aquest ambient que ens envolta i ens pot enverinar, és oportú que la conducta de Claret et pregunti per la teva humilitat i t’encoratgi a valorar i cultivar la veritable humilitat. Seràs més lliure, més servicial i més feliç. Tindràs més pau.