“Si veiessis al teu pare apallissat i rebent ganivetades, no correries a defensar-lo? I no seria un crim mirar amb indiferència el pare en aquesta situació? No seria jo el més gran criminal del món si no procurés impedir els ultratges que els homes fan a Déu que és el meu Pare? Ai, Pare meu! Jo us defensaré, encara que m’hagi de costar la vida”

(Aut 204).

DÉU ÉS EL MEU PARE

Una vegada vaig llegir aquesta frase: “És relativament fàcil que un pare perdoni el seu fill. Però és molt difícil que un fill arribi a perdonar el seu propi pare”. Escampat per l’ambient hi ha un viu rebuig de la figura paterna. Els temps actuals transmeten, com un aire que tothom respira, un dogma social, no escrit però persistent i seductor, en la ment de molts: El pare destorba i causa danys, per tant, cal eliminar-lo. Són molts els qui no perdonen les experiències decebedores respecte de la paternitat humana. La “mort del pare”, a diversos nivells -socials, acadèmics, econòmics, etc.- és un missatge registrat a l’interior de molta gent. Déu hi és inclòs. Avui dia no és obvi, ni potser ho fou en el passat, acceptar sense problemes la figura paterna.

Contrasten amb aquesta reacció les ardoroses paraules del P. Claret amb les que declara la relació amb el seu Pare Déu. Neixen innegablement d’un pressupost diferent: Claret descobrí Déu com a pare bo, que sempre tingué cura d’ell. Va tenir l’experiència de la gratuïtat. Per això, li correspon amb la mateixa moneda, amb amor apassionat de fill. I és un amor de tal grau que està disposat a jugar-se la vida per Ell cas que calgués defensar-lo.

A quina cosa ens criden aquestes paraules de Claret? A posar Déu en primer lloc, sens dubte. Però abans d’això, a purificar la imatge deformada d’Ell que potser hem construït en el nostre interior. Si confonem Déu amb un cap autoritari, exigent, que castiga i controla; o amb un Déu absent i desconegut, que ni s’intueix, ni és estimat, i per suposat ni es defensat… és clar que aquest no és el Déu que va descobrir el P. Claret i al qui lliurà la seva vida. Si Déu no és el més important, no és absolutament gens important. Els qui menyspreen Déu és que no el coneixen.

Quina relació mantens tu amb el teu pare o amb qui et fa de pare? I amb Déu? Et diu alguna cosa l’experiència claretiana?