“Els meus pares es deien Joan Claret i Josefa Clarà, casats, honrats i temorosos de Déu, i molt devots del Santíssim Sagrament de l’Altar i de Maria Santíssima” (Aut. 2).

EL DO DE NOSTRES PARES

El P. Claret, en parlar dels seus pares, no presenta en primer lloc la seva fortuna, la seva edat, etc., sinó la seva identitat com a creients. En certa manera està ja parlant de si mateix, del sòl nutrici que explica la seva manera de ser; esmenta justament tres trets dels seus progenitors que constitueixen les experiències viscudes i apreses d’ells. Va experimentar l’afecte d’uns pares que es van lliurar totalment a ell i als seus germans. Per això diu: “vaig tenir molt bons pares” (Aut. 25), i parla de “els meus estimats pares” (Aut. 22), i de “meu estimat pare” (Aut. 36). Els va recordar amb afecte tota la seva vida, reconeixent que ells van treballar en formar el seu enteniment en la veritat i el seu cor en la pràctica de la religió i en les altres virtuts (Aut. 25. 28).

Ells li van ensenyar a guanyar-se el pa de cada dia amb la suor del seu front (“honrats”), posant-li a treballar al taller familiar. A Barcelona sabrà combinar treball i estudi, i més tard explicarà que l’amor es desplega en treballar i patir. Vivia la transparència i la sinceritat en respectar els béns aliens. L’obediència i la disponibilitat el van portar a buscar la voluntat de Déu i a complir-la en els moments crucials de la seva vida (“temorosos de Déu”). La seva pietat eucarística aconseguiria el seu cimal en l’experiència mística de sentir-sagrari vivent, portant dia i nit la presència eucarística al seu interior. La devoció dels seus pares a “Maria Santíssima” va deixar en Antonio una peculiar empremta; tot en la seva vida estarà tenyit de “marianisme”; Maria serà “el seu tot després de Jesús” (Aut.5).

Les llavors que els seus pares van dipositar en ell durant la seva infància es van convertir després en fruit madur, en extraordinària vivència mística.
Què és el que més valoro de l’herència espiritual i moral rebuda dels meus pares? Segueix estant present en mi, potser transformada, potenciada, més fonamentada? ¿Potser una cosa abandonada?