“Oh proïsme meu !, jo t’estimo, jo et vull per mil raons” (Aut. 448).

AMOR  AL GERMÀ

Quan ens fixem en els altres, podem fer-ho amb “ulleres negres” o amb unes “ulleres transfigurants “; aquestes últimes són les que fa servir Déu. Segons Gènesi 1,31, “va veure Déu el que havia fet i tot era molt bo”; i Sant Joan de la Creu, el teòleg poeta, diu que Déu embelleix el que mira: “… va passar per aquestes garrigues amb pressa, / i, veient-los  mirant, / amb sola la seva figura / vestits els va deixar de bellesa” (Càntic espiritual); per això, una criatura inicialment lletja, diu el creador: “ja bé pots mirar-me / després que em vas mirar, / que gràcia i bellesa en mi vas deixar” (Ib.). Aquest ha de ser el nostre estil de mirar, evitant les “ulleres inadequades” que projectarien cap als altres la lletjor que pogués niar en el nostre cor.

Claret tenia envers els seus germans una mirada “teologal”: “t’estimo perquè ets creat per Déu i a la seva imatge, i per al cel. T’estimo perquè ets redimit per la sang de Jesucrist “(Aut.  448). Fa anys va estar de moda a Espanya una cançó que, entre altres coses, deia: “què ens importa, tota aquesta gent que mira a la terra i no veu més que terra?”. Efectivament, per veure gairebé és millor no tenir ulls . Cal mirar més alt.

El cristià està cridat a mirar simultàniament les coses i a través d’elles: el seu origen i el seu sentit. Quan una mare es fixa en el seu fill, no repara en que tal vegada sigui poc agraciat o tingui algun defecte físic; més enllà de tot això, és el seu fill! Per a ella té un gran valor.

L’amor al proïsme que Claret tant emfatitza no es redueix a una complaença estèril. Ell treu immediatament la conseqüència: “a prova de l’amor que et tinc, faré i patiré per tu totes les penes i treballs”. El refrany diu que “obres són amors”; per això Claret a la “declaració d’amor” afegeix de seguida la seva disposició: “faré per tu”.