Vaig conèixer clarament que era la voluntat de Déu que jo no tingués diners ni acceptés cap cosa, sinó el menjar més just per aquell moment, sense rebre mai cap provisió. Aquest despreniment vaig conèixer que els causava a tots gran impressió, i pel mateix m’esforçava jo a sostenir el punt que havia determinat

(Aut 361-362).

FORÇA PERSUASIVA DE LA POBRESA

El seguiment de Jesús, imitant el seu comportament, va ser per Claret gairebé una obsessió al llarg de tota la seva vida. Però no en totes les èpoques va tenir els mateixos accents ni revestir la mateixa forma. Quan sigui bisbe diocesà a Cuba o president de l’Escorial haurà de donar vida a una sèrie d’institucions i atendre a obres socials i culturals que li exigirà fer càlculs i balanços… manejant molts diners.

Però en la seva època de missioner itinerant per Catalunya i Canàries no existien tals complicacions. La seva única preocupació era tenir tot el temps disponible per a predicar, i – robant hores a la son – escriure opuscles i fulls volants que perllonguessin la seva predicació. Alliberat de tota altra lligam, només necessitava l’elemental: el menjar i el vestit. I ni tan sols això li preocupava, ja que vivia la consigna evangèlica de “no camineu inquiets per què menjareu, què beureu, amb què us vestireu” (Mt 6, 31). En les Constitucions per als seus Missioners va reproduir la sentència evangèlica “no us procureu or ni plata ni xavalla” (Mt 10, 9).

I és que en tot això, Claret no solament experimentava el goig d’imitar Jesús, sinó que va percebre una gran eficàcia apostòlica, que era una altra de les seves obsessions. Al començament de cada missió popular advertia a l’auditori quines eren les seves motivacions i quines no; excloïa expressament tota recerca de prestigi, plaer o diners. Això donava a la seva paraula un gran poder de persuasió. Ningú el va poder confondre amb un xarlatà de fira. Segles abans havia dit Sòcrates, aquell insuperable geni de l’ètica: “que estic dient la veritat presento al millor i al més fidedigne dels testimonis: la meva pobresa i la dels meus” (Plató, Apologia de Sòcrates).