“Respecte de la fundació de Jaca no sé què dir-li, sempre em fa por de donar consells en coses que em demana (= pregunta) vostè de la Congregació, perquè em recordo sempre de la cautela amb què procedia Sant Ignasi respecte de la Companyia en no ficar-se amb els qui governen. No dubto que vostè haurà parlat amb els Srs. Consultors

[…]. Pregaré Déu i la Verge Santíssima perquè li doni encert” (Carta al P. Josep Xifré, 11 juliol 1867, a EC II, pàg. 1172)

A CADASCÚ LA SEVA RESPONSABILITAT

Jaca és una ciutat espanyola, de la província aragonesa d’Osca. Quan la Congregació de Missioners de Claret ja anava fent-se una mica nombrosa, molts bisbes demanaven al Superior General que establís una comunitat en la seva diòcesi. Però alguns preferien acudir directament a Claret; en aquest cas, ell desviava la petició cap al General, P. Xifré. En el nostre cas cas -com en d’altres-, és el propi Xifré el qui consulta Claret sobre una petició rebuda. Però Claret, tot i ser el fundador, amb modèlica discreció, prefereix no interferir en decisions de govern: a ell no li pertoca.

Una de les experiències que sovint fem a la vida és «quan un es fica on no el demanen», o quan una autoritat envaeix el camp d’una altra. En el cas que comentem, Claret deixa que sigui l’autoritat competent la que decideixi. Una cosa és donar un consell, quan d’alguna manera t’ho demanen, i una altra és entremetre-s’hi.

De vegades passa també a les famílies, per exemple: quan els pares volen manar en la vida dels fills adults. No és fàcil per a alguns pares d’acceptar la majoria d’edat dels seus fills, oblidant-se potser que tampoc a ell o a ella li hagués agradat que els seus pares haguessin volgut decidir en llur vida. Demanar consell és una cosa sempre positiva, i més quan es tracta dels propis pares; i és obvi que el pare o la mare donin el millor consell que creguin oportú. Una altra cosa molt diferent fóra voler “governar”, ni que sigui amb la més bona voluntat, els fills majors d’edat.

A la meva vida ordinària, ¿ofereixo, de bon grat i amb respecte, els meus consells, que jutjo oportuns, prudents, fruit de la pròpia experiència, profitosos per als qui me’ls demani? ¿Sóc potser un xafarder amb ganes de governar la casa aliena? ¿O peco potser d’indiferència davant dels qui passen per situacions de perplexitat o desorientació?