“He de ser com un ciri que crema, gasta la cera i llueix fins que mor. Als membres els agrada unir-se al seu cap, el ferro a l’imant i jo desitjo unir-me a Jesús en el Sagrament i al cel” (Propósitos del año 1870; AEC p. 730)

VISC JO, PERÒ NO JO

El P. Claret emfatitza la  importància del sacrifici d’hom mateix per a romandre sempre units a Jesús. Per tal d’explicar-ho es serveix del ben conegut símbol de l’espelma encesa. Tu saps segurament molt bé que és una regla comuna en la vida espiritual anar morint poc a poc a hom mateix.

Des del pla merament natural, tot ésser humà és mogut per les tendències i desitjos del seu “ego”, aquesta zona cega que cal ésser controlada per la ment i per la voluntat. Totes les religions reconeixen que l’ “ego” i Déu no poden conviure. Qui vulgui créixer en la seva unió amb Déu necessitarà alliberar-se progressivament del seu “ego”. És el que Jesús volgué ensenyar amb l’expressió “que es negui ell mateix” (Mc 8,34). L’ “ego” no té impresa la imatge de Déu; és potser el que S. Pau a vegades expressa amb la paraula “carn”, que no s’adiu amb el pla de Déu, “ ni tan sols pot” (Rm 8,7). L’ “ego” és un ídol que vol ocupar el lloc de Déu.

En canvi, viure segons Déu és el camí de l’autorealització, ja que és retornar-li el “jo” originari, creat per Ell a imatge seva. En la mesura en que experimentem més i més Déu l’ “ego” es dilueix i desapareix com la cera de l’espelma; anem arribant al “ja no visc jo, sinó que és Crist qui viu en mi” (Gal 2,20). La cera comença a disminuir a mesura que el ciri crema. De la mateixa manera, a mesura que la presència de Déu ens va ocupant, hom va fent fora l’ “ego”.

L’auto-venciment juga un paper essencial en aquest procés: trenca la closca de l’ “ego” i el deixa desprotegit. Per això Jesús invita a carregar la creu. Per on començar? Tot comença amb el desig d’estar unit amb Jesús. Claret parla de la seva set insaciable de fusió amb Jesús en el Santíssim Sagrament i al cel. Set i desig: són la porta vers aquesta comunió amb Ell. I és la clau de la porta vers la felicitat. Sembla una cosa sense cap ni peus? Potser ho veus així. Però la realitat és que el nostre ésser interior està constituït de tal manera que el seu natural és unir-se amb Déu. Potser has fallat algunes vegades a escoltar les seves silencioses invitacions a caminar vers aquesta felicitat. Però pots començar ara un cop més!