“El fer i el sofrir són les grans proves de l’amor”

(Aut 424).

LES GRANS PROVES DE L’AMOR

En una consigna solemne als seus missioners, el P. Claret els avisa que han de cremar de caritat; de manera que no pensaran en altra cosa que en “com imitar Jesucrist en treballar i sofrir” (Aut 494). En aquestes paraules hi defineix el que ha sigut la seva pròpia vida: un continu “desviure’s”. Un poeta espanyol del segle XIX, que es va fer molt popular, diu respecte dels seus compatriotes: “Me enseñaron a rezar,/ enseñáronme a sentir/ y me enseñaron a amar;/ y, como amar es sufrir/, también aprendí a llorar” (J.M. Gabriel i Galán). I un altre més recent va escriure: “llegó con tres heridas: la de la muerte, la del amor y la de la vida” (Miguel Hernández) .

L’amor humà és simultàniament font de joia i de dolor; es diu que hi ha “amors que maten”. A vegades, el dolor és causat per l’absència de la persona estimada; altres vegades ve de la percepció de les seves desgràcies. Claret tingué una mirada molt profunda per a captar el que no dignificava la vida dels seus germans, sinó que la deteriorava. Sobretot, observà que molts no gaudien de la seva categoria de fills de Déu, potser fins i tot la rebutjaven, o bé, altres persones no respectaven aquesta dignitat.
La resposta a aquestes situacions foren la predicació, els escrits i la creació d’obres benefico-socials (a més a més de la pràctica habitual de l’almoina). La dedicació a aquestes tasques, de fet ja prou sacrificada, es converteix en una pesada creu quan, en lloc de reconeixement, suscita persecució contra qui les protagonitza. Aquest fou el cas de Claret i d’altres molts sants.
“Al capvespre de la vida ens examinaran sobre l’amor”, diu Sant Joan de la Creu. Que no quedi per a la darrera tarda; cada capvespre ens hem d’examinar sobre quant hem estimat, que potser equivalgui a quant hem sofert.