Dibuix de Josep Maria Casanovas (1971)

Fixem els nostres ulls a la figura de Claret amb el seu farcellet. És una imatge que s’ha prestat i es presta a idealitzacions que ens ajuden poc a una vivència realista de la itinerància missionera. Alguns ja s’han encarregat de realitzar una tasca desmitificadora. Però també és una imatge que amaga veritats i impulsos que no podem menystenir. Té força d’un símbol. El ressaltem en diversos textos:

Al primer se cita amb ocasió del seu viatge a Itàlia: “Tot el meu equipatge consistia en una camisa, un parell de mitges, un mocador, la navalla d’afaitar i una pinta, el Breviari i la santa Bíblia d’un volum molt petit. Però com als que van a sobre coberta, no se’ls dóna res de menjar, cal que cadascú porti la seva provisió per al viatge. Com jo ja ho sabia, abans d’embarcar-me vaig fer a Marsella la meva provisió, que consistia en una coca de pa d’alguna lliura i un tros de formatge. Aquesta va ser tota la meva provisió per als cinc dies d’embarcació de Marsella a Civitavecchia, entre les escales que vàrem fer i les tempestes que vàrem tenir” (Aut 132).

Aquest segon és més reflexiu: “Vaig considerar que per fer front a aquest gegant (=l’or, la cobdícia) formidable que els mundans en diuen omnipotent, l’havia de fer front amb la santa virtut de la pobresa, i així com el vaig conèixer, el vaig posar per obra. No tenia res, no volia res i tot ho refusava. Amb el vestit que duia i el menjar que em donaven estava content. Amb un mocador ho portava tot. El meu equipatge consistia en un breviari de tot l’any, un vademècum en què portava els sermons, un parell de mitges i una camisa per mudar-me. Res més” (Aut. 359).

L’agost del 1870, en haver de fugir de la persecució per refugiar-se a l’abadia de Fontfreda, li van preguntar a Claret quin equipatge volia portar. La seva resposta va ser: “No posi vostè sinó dos parells de mitges, una camisa i alguns mocadors, cosa que en tenia prou a Catalunya quan anava a missions”[1] .

Hi ha en aquestes descripcions un deliberat propòsit edificant. Per això, no han de ser enteses com a descripció literal d’un estil de vida permanent. Hi ha molts altres textos en els quals observem Claret servint-se de molts mitjans, fins i tot de mitjans costosos. Però no tirem a rodar la veritat que contenen. Parlar del “farcellet del missioner” és posar en primer pla tres aspectes que tenen una arrel evangèlica i connecten amb l’esperit sinodal:

  • La itinerància. Va ser el somni daurat de Claret. No som aquí davant una trucada? Per què caminar, per què moure’ns? Alguns dels nostres mals (personals, comunitaris, pastorals) brollen de no caminar, de no engegar tots els mecanismes cap al camí de la trobada.
  • La senzillesa de mitjans. Pobresa i humilitat són paraules revolucionàries… Amaguen la metodologia que Déu fa servir per salvar el món. Senzillesa no equival naturalment a vulgaritat o manca de preparació. Té a veure amb l’autenticitat: “Al pa, pa i vi, vi”.
  • La voluntat de compartir. Hi ha institucions i persones que tendeixen a ser autosuficients, sobretot en períodes de bonança. El missioner autèntic no té objeccions a compartir. Hi va la seva supervivència, però -sobretot- la seva manera d’entendre la vida, la fe i la missió.

[1] CLOTET, Jaime, Vida edificante del Padre Claret…, Madrid 2000, 732).

P. Juan Carlos Martos, CMF