PAPÀSOGLI Giorgio – STANO Franco, Antonio Claret, l’uomo che sfidò l’impossibile, Libreria Editrice Vaticana, Città del Vaticano 1983, pp. 755.
Aquí tenim una de les poques biografies de Claret escrites en italià, a més a més molt extensa i obra de dos literats d’aquell país i òptims coneixedors del món eclesial i espiritual. Papàsogli és autor de nombroses vides de personatges cristians, i el claretià Stano també.
L’ obra es basa en les millors i més completes biografies sobre Claret escrites fins a aquella data (Aguilar, Fernández, Lozano…) (cf. pp. 11-12); i en particular cita molt freqüentment l’Autobiografia del sant, a més de les cartes i alguns escrits. A les pp. 330-331 nota 6, els autors expliquen amb quins criteris han fet ús dels escrits del biografiat.
La seva intenció és oferir al públic italià una obra completa i, sobretot, adaptada a un públic que suposen no coneix gaires elements de la geografia, la història, la cultura i el caràcter espanyols del segle XIX. Per això molt sovint trobem síntesis històriques molt útils per a un públic que desconeix les complicacions politicosocials de l’Espanya d’aquell temps. Per exemple, sobre l’origen dels carlins i liberals (pp. 66-72), la figura d’Espartero (p. 133 n. 1), Narváez (pp. 134-135), la dificilíssima i complexa situació de Cuba quan va arribar Claret (pp. 225-267), Isabel II (pp. 348-361)…
Consta de 53 capítols, alguns de més o menys llargs, d’altres de molt breus. Ja en els títols dels mateixos veiem immediatament l’estil àgil i atraient que faran servir. Això no vol dir que serà superficial, al contrari, es basarà –com diem- en contínues referències a escrits del sant, aclarides en notes, de vegades molt llargues per no fer pesat el text. Fins i tot alguna vegada entren en polèmica amb algun autor, per exemple, amb J. M. Vigil, a propòsit de Claret i l’esclavatge a Cuba (pp. 312-313, i cf. 313-318). Narren amb molt de detall, intensitat i vivacitat l’estada claretiana a Cuba, en què apareix tota la riquesa humana i espiritual, més encara, la increïble gosadia creativa i apostòlica de Claret (pp. 239-347).
Tot i que el llibre és sobretot històric, també dedica pàgines a exposar l’espiritualitat del sant (pp. 239-250, 310-312); altres vegades, s’atura a la narració històrica per fer una anàlisi de la vivència espiritual, o creixement espiritual del missioner (per exemple, pp. 107-119).
L’ estil tendeix a ser més aviat apologètic, devot, però sense exagerar, si bé tenint en compte la mentalitat i el llenguatge del segle XIX, que tendia a ser dràstic i una mica miracler (cf. pp. 154, l58). Sí que hauria estat millor que de tant en tant algunes afirmacions històriques, culturals, i fins i tot geogràfiques d’una certa importància, haurien estat una mica més precises; per exemple, sense pretendre ser exhaustius, a les pàg. 40-41, 52, 64, 120, 125, 126, 138, 154, 208, 510, 511… Un detall, la foto de la casa-missió de Vic (p. 384b) és al revés.
El volum es llegeix amb avidesa, atès l’estil literari i la impressió òptima. La personalitat de Claret queda ressaltada com una grandíssima figura tant al període de Catalunya, com a Cuba i a Madrid. Vegeu, per exemple, tot el que ha passat amb motiu de l’atemptat d’Holguín a Cuba (pp.335-347).
És particularment significativa la part dedicada a la història i vicissituds d’Isabel II, necessari per entendre aquesta figura de dona, la relació després amb el seu confessor (pp. 348-367) i la intricada història de la renovació de l’Escorial (pp. 348 -367). Així com la situació econòmica general de gran desenvolupament entrada en crisi a meitat dels anys seixanta, per motius polítics (p. 592-599). És en aquest període que va tenir lloc la dramàtica qüestió del reconeixement del regne d’Itàlia i la caiguda dels estats pontificis (p. 600-624) i el seu influx a la vida ulterior de Claret a Madrid (p. 625-631). Tot això del reconeixement del regne d’Itàlia es llegeix gairebé com una novel·la (p. 600-631).
S’estén llargament sobre els viatges de la cort per Espanya i Lisboa, que van permetre a Claret -que s’havia queixat d’haver quedat “amb una sola ovella”, ell que volia ser missioner universal- poder predicar per les grans ciutats de tot Espanya ( 542-591). En realitat, Déu el va portar per on el missioner no hauria pogut somiar mai.
Dedica molt espai també a les noves Congregacions religioses: les missioneres claretianes de la Mare Antonia París (pp. 325-328, 454-462), la fundació de la Mare Joaquina de Vedruna (pp. 448-454), la de la Mare Micaela (pp. 463-496) sense passar per alt els problemes de caràcter d’aquesta futura santa (pp. 478-481, 488-496); i, com és obvi, dóna molt d’espai als missioners claretians fundats per Claret (pp. 185-193, 497-535, 713-725, cf. 726-743).
Molt interessant i aconseguida la síntesi sobre el concili Vaticà I (pp. 665-711), amb les diverses tendències, tensions i afirmacions doctrinals, i la situació i paper de Claret.
Les darreres pàgines, amb tot allò viscut per l’apòstol a Prades i Fontfreda (pp. 712-743) estan narrades de manera emocionada i commovedora, servint-se contínuament dels diversos testimonis presents (Clotet, Xifré, monjos del monestir…).
En fi, malgrat que el volum és molt llarg, no es fa pesat, sinó que la lectura és àgil i agradable. I sobretot la conclusió que se’n treu al final és la grandesa humana i espiritual de Claret, petit d’estatura però d’ànima gegant, d’una activitat prodigiosa, viscuda sempre a la presència de Déu; calumniat i admirat, festejat i perseguit, com va dir a la seva homilia Pius XII quan el va proclamar sant el 7 de maig de 1950 (p. 743 n. 35).
J. Rovira, cmf.