Sallent

«Vaig néixer a la vila de Sallent, deganat de Manresa, bisbat de Vic, província de Barcelona. Els meus pares es deien Joan Claret i Josefa Clarà, casats, honrats i temorosos de Déu »(Aut. N. 1).

Al centre mateix de la comarca del Pla de Bages, banyada per les aigües del riu Llobregat, es troba la vila de Sallent. Pertany a la província de Barcelona i al partit judicial de Manresa. Dista d’aquestes dues ciutats 63 i 13 quilòmetres, respectivament. Al començament del segle XIX, l’any 1822, el cens era de 1.600 habitants.

Al segle XX, i en la millor època de la indústria, va arribar a 9.227 habitants. Actualment aquesta població que ha crescut a banda i banda del riu, units per un pont carregat d’història té uns 7.300 habitants.

El municipi de Sallent ocupa una àrea de 66 quilòmetres quadrats. Els municipis limítrofs són: Gaià, al nord; a l’est, Avinyó i Artés; a migdia, Sant Fruitós de Bages, i a ponent, Santpedor, Castellnou de Bages i Balsareny, poblacions evangelitzades pel sant nascut a Sallent.

El Bages és una comarca rica en monuments megalítics, restes arqueològiques i preromànics. Des de 1929 s’extreuen sals potàssiques de les mines.

El nom de Sallent aplicat a aquesta població industrial del Llobregat li ve pels salts d’aigua d’aquest riu al seu pas per la vila, cinc en total. Gràcies precisament a aquesta privilegiada riquesa aqüífera, Sallent va ser una de les primeres a utilitzar telers mecànics a les seves fàbriques.

Antoni Maria Claret, sallentí il·lustre, recorda en el seu escut episcopal aquesta la seva vila en la qual va néixer el 23 desembre de 1807:

«El pont, riu, cascada i cases indiquen Sallent, la meva pàtria; el meu pare és d’aquesta part del riu i la meva mare, de l’altra, i això simbolitzen el sol, Claret, i la lluna, Clarà» (carta, 25, juliol, 1850 ).

En passar per aquest històric pont, val la pena aturar-se un moment i contemplar el perfil d’aquesta població, amb les seves xemeneies de maó vermell, ben conservades encara; les naus industrials, que recorden els bons temps fabrils de la vila; el curs mogut de les aigües, les cases i  els murs de la part antiga que miren al riu.

I recordar, també, que el 24 de gener de 1747, una impetuosa riuada es va emportar l’antic pont del segle XIV. Una reial ordre del rei Ferran VI, del mes d’agost de 1748, disposava la reedificació d’una obra vitalment necessària per a la vila. Ignasi Castells, de Manresa, va traçar els plànols del nou pont construït a finals del segle XVIII. Aquest és el pont de Sallent batejat en 1972 amb el nom de Pere Otger, alcalde de Sallent el 1372, any en què probablement es va acabar l’obra de l’antic pont. Per aquest pont d’ara, reconstruït i una mica reformat, va passar a peu Antoni Maria Claret i Clarà, quan nen, jove teixidor, seminarista, beneficiat, ecònom de la parròquia, missioner de Catalunya, i arquebisbe de Cuba.

Manresa

La ciutat de Manresa, que ja té 70.000 habitants, és el cor de Catalunya, una de les més nobles i antigues poblacions del Principat. Cap del districte o comarca del Bages i de la Catalunya central, està situada a la confluència de dos rius industrials, el Llobregat i el Cardener, i a l’ombra dels atrevits penyals del Montserrat.

Manresa és la Minorisa dels romans, però a la regió hi ha indicis clars de població humana des del neolític. La ciutat actual és una barreja d’arquitectura religiosa i arquitectura industrial fabril. Sobresurt en el nucli antic la basílica gòtica de «la Seu», senyora de la ciutat, dedicada a Santa Maria, amb el pont medieval del Cardener als seus peus.

La ciutat, a la part més antiga, cenyida per les aigües dels dos rius, té un aspecte dens i com atapeït, una barreja d’aire arcaic i vida moderna, d’estil medieval, però amb una artèria central de molt moviment que és la antiga carretera de Vic.

Manresa ha tingut un protagonisme especial en la història del Principat i d’això en queden els seus monuments històrics: «La Seu» (segle XIV), la «Casa de la Ciutat» (segle XVIII), en la qual es van discutir i es van votar les Bases de Manresa el 1892, el Palau de Justícia, i l’anomenada «Cova» de Sant Ignasi, document barroc en pedra, acabat el 1820 i actual centre de espiritualitat.

A la ciutat moderna trobem el passeig Pere III, via principal de la Manresa actual, iniciat al segle XIX, així com el Parc de Puigferrà, i més enllà, el de l’Agulla.

Manresa és avui dia una ciutat desbordant de vida i moviment, un gran centre industrial al cor de Catalunya, tot i que hi ha repercutit fortament la crisi tèxtil. És una ciutat en expansió pel Pla de Bages, gràcies a l’Eix Transversal, que la comunica amb llevant i ponent del Principat, i a l’autopista, cordó umbilical de comunicació ràpida amb Barcelona, la capital del Principat.

La indústria actual és molt diversificada, les més importants de les quals són les dels sectors metal·lúrgic, químic i del cuir. La indústria tèxtil, que havia estat la més tradicional, ha quedat reduïda a la mínima expressió, a causa de la crisi dels anys 70.

Manresa, per la seva centralitat catalana i tan propera a Sallent, ha jugat un paper molt significatiu en la vida del missioner català, el «Pare Claret», durant la seva joventut i les seves predicacions missioneres a Catalunya. S’explica que, quan era un jove teixidor, sentia ja una especial simpatia per aquesta capital del Bages, a pocs quilòmetres de la seva vila natal de Sallent. Manresa era parada obligada en les seves anades i vingudes a Barcelona i Vic durant els seus estudis tècnics, primer, i eclesiàstics, després. Aquí es trobava amb els seus familiars, la tia i padrina de bateig, Maria Claret, el seu oncle Adjutori, i el seu cosí Antoni, que vivien al carrer Santa Llúcia.

Vic

Al cor de la pintoresca comarca d’Osona, al principat de Catalunya, es troba la ciutat de Vic. Comarca i ciutat han estat i són un nucli històric, inseparable de la cultura i vida dels catalans. La ciutat ens mostra aquesta la seva història antiga, senyorial i levítica, en els seus monuments, places i carrers del nucli antic. La plaça Major, amb els seus porxos i envoltada de velles i renovades mansions, una d’elles la Casa de la Ciutat, són un testimoni d’aquesta història vigatana, forjada al llarg de segles.

Sota la calma aparent i la humitat gris de la boira característica de l’hivern de la Plana, Vic és una ciutat plena d’història i art, però rica també de vida comercial, industrial i agrícola.

A 70 quilòmetres de Barcelona i propera als Pirineus, la ciutat de Vic existia ja al segle IV abans de Crist amb el nom d’Ausa. Des del 516 va ser seu d’una extensa diòcesi que va subsistir fins a la invasió dels àrabs. Guifré el Pilós la va reconquerir l’any 879. Va passar a ser llavors el nucli d’un comtat de la Marca Hispànica. Als peus de l’antiga Ausona va anar creixent la nova ciutat que adoptaria el nom de vicus, o raval, d’on deriva el nom actual de Vic. Manté encara avui la capitalitat d’una bella i àmplia comarca: Ausona.

Antoni M. Claret, nascut a Sallent el 23 de desembre de 1807, arriba per primera vegada el 29 de setembre de 1829, a aquesta històrica ciutat. Entra pel pont del Remei i el carrer de Sant Pere. Ve a iniciar els estudis eclesiàstics que duraran sis anys.

A Vic hi resideix a partir del mes de gener de 1841, quan inicia la seva vida missionera per les poblacions de Catalunya i les illes Canàries. Aquí funda la congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, el dia 16 de juliol de 1849. A la catedral de Vic és consagrat arquebisbe de Santiago de Cuba el 6 d’ octubre de 1850. Vic, ciutat de molts sants, és també la ciutat de sant Antoni M. Claret.

Barcelona

Barcelona, ​​amb els seus dos milions d’habitants i la seva activitat, és la seu de la Generalitat i d’altres institucions de l’administració pública de Catalunya, a l’Estat espanyol.

Barcelona, ​​dotada de centres acadèmics, universitaris i culturals, és una ciutat moderna, amb institucions professionals, recreatives i esportives, galeries d’art, museus d’interès internacional, conjunts arquitectònics antics, modernistes i moderns, que la fan acollidora i apta per a congressos, convencions, exposicions, fires internacionals i esdeveniments històrics, com les Olimpíades del 92, gràcies al seu aeroport internacional.

Barcelona és una ciutat mediterrània i universal, oberta i liberal, rica en vida cultural, artística i econòmica, i amb una història pròpia que es remunta a temps immemorials, i que, justament, la converteixen en capital del Principat de Catalunya.

I ho és també per les seves xarxes industrials, bancàries, i informàtiques.

Geogràficament, és una ciutat assentada a la costa mediterrània, en una plana de cinc quilòmetres d’amplada, oberta al mar, abraçada pels rius Llobregat i Besòs, recolzada i protegida per la serra de Collserola. Gaudeix la ciutat d’un clima suau i benigne a l’hivern, i una mica calorós a l’estiu.

L’actual estructura urbana d’aquesta gran ciutat és fruit de quatre èpoques diferents. D’una primera etapa queda el «nucli antic», el primitiu nucli medieval, assentat en l’anomenat Mons Tàber, fortificat amb les seves muralles romanes. D’aquesta època són la Catedral, el Palau Reial, el Museu d’Història de la Ciutat i l’església dels sants Just i Pastor.

En una segona etapa es construeix tota la resta de la part antiga, propera «a les sorres», amb les esglésies del Pi i Santa Maria del Mar, al barri antic de Montsió i la Rambla que separava la Ciutat Vella del Raval, on es troba el Palau de la Virreina.

A la tercera època correspon la principal expansió urbanística de Barcelona amb el «Projecte Cerdà», o «L’Eixample» (1831). La plaça de Catalunya i el Passeig de Gràcia són el cor de la nova Barcelona que fa possible l’annexió urbanística de poblacions autònomes, veïnes a la capital: Gràcia, Pedralbes, Tres Torres, Montbau, Poblenou … etc. Aquesta annexió expansiva constitueix la quarta etapa urbanística de Barcelona. Actualment, els túnels de la Rovira i Vallvidrera han obert nous camins d’expansió cap al Vallès.

Amb raó, els catalans se senten orgullosos del seu «Cap i Casal», capital d’un país amb una vitalitat indiscutible.

I en aquesta ciutat, com veurem, va viure el nostre sant, Antoni M. Claret, de jove, com a estudiant i tècnic del ram tèxtil; aquí va predicar més tard com a missioner i arquebisbe; aquí va fundar la seva editorial, la Llibreria Religiosa; per aquesta ciutat va acompanyar com a confessor  la reina Isabel II i la família reial, i aquí, com a fundador, va conviure amb els seus missioners, els Fills de l’Immaculat Cor de Maria.

Tarragona

L’any 2007, any del Bicentenari del naixement de sant Antoni Maria Claret, l’ “Aplec de l’Esperit”, esdeveniment religiós de la joventut de tot Catalunya, ha rememorat a la platja de Tarragona l’arribada de sant Pau a Catalunya per evangelitzar la gent de la històrica Tàrraco i fer-hi néixer una Església que ha perdurat fins a nosaltres.

L’anunci de l’Evangeli en aquesta ciutat va tenir lloc segurament en el segle primer i començament del segon, quan els romans havien aconseguit cohesionar internament tot el territori català i li havien donat una capital, Tàrraco, la ciutat més important de la Hispània Citerior, porta de tota la península Ibèrica.

La tradició que fa arribar a sant Pau fins a Tàrraco, actual Tarragona, gaudeix d’una respectable tradició. El mateix Apòstol, en la seva carta als romans, escrita cap a l’any 57, diu que vol venir a Hispània. De moment no li va ser possible. Va ser empresonat a Palestina i traslladat més tard a Roma, i mantingut sota custòdia a la capital de l’imperi romà. Més tard, però, entre l’any 63 i la seva mort, hauria complert el seu desig d’anunciar l’Evangeli de Jesús a casa nostra.

A Tarragona, la tradició de l’estada de sant Pau i la seva deixebla, santa Tecla, no ve documentada fins a finals del segle XI, però la tradició del fet ha arrelat des de segles en el passat religiós de la nostra Església, i en la seva memòria històrica.

(Extractes de les Guies que trobareu en aquesta web, apartat Recursos > Guies)

Vic3

Temple i claustre de la Casa Mare de Vic