Claret a Cuba

Claret va ser consagrat arquebisbe de Santiago de Cuba el 6 d’octubre de 1850, a la catedral de Vic. El 18 febrer de 1851 va prendre possessió de la seva Seu, en la qual va romandre fins al 22 de març de 1857, dia en què va sortir de Santiago en direcció a l’Havana. Des de Madrid, va continuar administrant l’arxidiòcesi fins al 8 de març de 1860, en què el seu successor, Manuel María Negueruela, va prendre possessió de la Seu.

Per a conèixer com era la realitat d’aquesta arxidiòcesi en temps del missioner, deixem-nos guiar per ell mateix, que va prendre la decisió de conèixer-la a fons. Abans de viatjar a Cuba va tractar d’informar-se’n tant com va poder i, tot just hi va arribar, va aprofitar les visites pastorals per a prendre-hi contacte directe. Després de fer la primera visita va escriure a la Reina: “Ja he recorregut, Senyora, gran part de la meva vasta diòcesi; ja he palpat per mi mateix les nafres que pateix; he estudiat el mal en els seus resultats; he descobert el seu origen, i no és altre que l’abandonament i la perfídia… “(EC I, 647). Es va adonar immediatament que es trobava al bell mig d’una realitat molt diferent de la que estava acostumat a Catalunya i a les Canàries.

L’illa més extensa de les Antilles comptava amb amplis terrenys que la convertia en l’escenari ideal per a les plantacions de canya de sucre, tabac i cafè. Aquests productes van constituir el nou or d’una època de països industrialitzats que buscaven ansiosament matèria primera per als seus grans negocis. Gràcies, sobretot, al sucre, Cuba gaudia d’un període d’auge econòmic. Hugh Thomas va anomenar l’etapa compresa entre 1825 i 1868 L’edat d’Or i va afirmar: “La riquesa de Cuba entre 1823 i el final del segle XIX va assolir altíssims nivells. Els prolongats poders absoluts dels capitans generals es van convertir també en una veritable dictadura… L’esclavatge i el tràfic d’esclaus, encara que aquest últim era il·legal, eren les institucions sobre les quals es fonamentaven la riquesa i la dictadura.” (cf. THOMAS, Hugh, Cuba, la lluita per la llibertat, 1762-1909, Barcelona, ​​1973, 153).

La població cubana havia superat el milió d’habitants, uns 450.000 dels quals eren negres, uns 60.000 xinesos, uns 30.000 de diverses procedències, entre elles, haitians, francesos, anglesos, nord-americans, portuguesos, etc. La resta eren hispans, la major part dels quals havien nascut a Cuba i eren anomenats criolls. La riquesa havia portat tal progrés econòmic que, en 1830, Cuba va ser el primer lloc de tota l’Amèrica Llatina que va comptar amb una línia de ferrocarril, abans fins i tot que la Metròpoli. Però, malauradament, aquest progrés es fonamentava, sobretot, en la sang i la suor dels esclaus. Es calcula que entre 1823 i 1865 van entrar a l’illa uns 400.000 esclaus, comprats a l’Àfrica; l’any 1841, constituïen el 43,5 per cent de tota la població. L’illa era també un formiguer d’ànsies d’independència, ja que en aquells anys es van multiplicar els moviments de revolta contra Espanya, situació que s’agreujava per la forta divisió interna sobre aquest tema. Uns pretenien conservar l’status quo tal qual i altres anhelaven la independència d’Espanya, ja fos de forma total o com a annexió als Estats Units, cosa que garantia la subsistència de les lleis esclavistes.

A nivell eclesial, l’Illa estava delimitada en dues diòcesis, la de l’Havana i la de Santiago de Cuba. Aquesta última era la més antiga i abastava un territori de 55.000 quilòmetres i una població de 240.000 habitants, per als quals es comptava només amb 125 sacerdots distribuïts en 41 parròquies. Feia 14 anys que l‘arxidiòcesi no tenia arquebisbe, ja que Mons. Cirilo de Alameda  Brea, un dels eclesiàstics més polititzat del segle XIX, va haver de fugir l’any 1837 per evitar ser empresonat per haver-se declarat obertament del bàndol carlista. Aquesta perllongada absència del pastor havia causat relaxament en el clergat i desatenció pastoral, i encara més si tenim en compte que, el 1835, igual com a la Península, van ser expulsades totes les congregacions religioses, que eren les que s’encarregaven de bona part de l’evangelització. El nou arquebisbe es va trobar amb una situació precària en tots els sentits.

Com a resum podem afirmar que entre els principals desafiaments socials d’aquesta època cubana hi havia: el punyent problema de l’esclavatge, les injustícies de part de molts comerciants europeus convertits en burgesos tirans, la forta xarxa de corrupció política, les escandaloses diferències socials, la crispada situació a favor o en contra de la independència, la influència dels Estats Units que cercava camps per ampliar el seu influx econòmic, la prohibició dels matrimonis interracials i una onada anticlerical que procedia de grups maçònics procedents d’Europa.

Quines van ser les claus de l’anàlisi de la realitat que va fer el nou Arquebisbe? En diverses cartes, Claret va revelar que el seu estudi de la realitat s’adreçava, sobretot, a descobrir les causes dels mals que impedien que el seu poble visqués la fe enmig del seu ambient social. No va ser un bisbe espiritualista que es refugiés en el món intraeclesial, d’esquena a la realitat que patia la seva gent. A la lúcida carta que va dirigir al P. Esteve Sala, al cap de dos anys d’haver arribat a Cuba, va manifestar-li la seva preocupació en descobrir amb dolor la presència d’uns principis de destrucció, de corrupció i de provocació de la divina Justícia, que ben segur aconseguiran.” (cf. EC I, 704-707).

Per a Claret aquests principis de destrucció no eren teòrics, sinó que estaven encarnats de manera especial en tres grups de persones que va enumerar i descriure a la mateixa carta. Primer, els “advocadets”, joves que havien estudiat dret als Estats Units, que no vivien com a cristians i que afavorien els interessos de potències foranes. En segon lloc, els negrers, que eren persones que, si bé batejaven els seus esclaus, vivien “com bèsties” que no reconeixien la dignitat de l’ésser humà, tractaven els fills de Déu com si fossin cavalls o eugues i impedien l’evangelització dels esclaus . En tercer lloc, els grans comerciants, dels quals va afirmar: “Són pèssims, mai no es confessen, ni combreguen, ni van a oir missa; tots viuen aparellats, o tenen relacions il·lícites amb mulates i negres, i no aprecien cap altre Déu que no sigui l’interès.”

A la carta adreçada a la Reina, que ja hem esmentat, Claret va aprofundir en les arrels dels mals socials i va parlar de l’abandonament i la perfídia. Es referia a l’abandonament en què es trobava el poble senzill perquè el clergat no estava prou format i perquè a les autoritats civils, mogudes per interessos mesquins, no promovien ni la justícia ni la pau. També, es referia a la perfídia que suposava el proselitisme de les sectes protestants, que reforçaven en els illencs la confusió religiosa i la desafecció a Espanya. Enmig dels inevitables condicionaments ideològics del segle XIX, l’arquebisbe va encertar-la pel que feia a l’arrel dels mals: la manca de líders preparats i la necessitat d’una educació catòlica integral. Va arribar a dir amb èmfasi a la Reina: “No deixem l’educació en mans d’especuladors com si fos una mercaderia qualsevol; prescindim de preocupacions, i si trobem un institut savi i sant en l’Església i capaç d’amalgamar perfectament les llums del segle amb la llum de l’evangeli; cridem-lo perquè ens ajudi… Mirem només els mals de la societat que exigeixen un remei immediat… ” (cf. EC I, 650).

En aguditzar la seva mirada per detectar els mals de la seva arxidiòcesi, Claret mai no va perdre de vista el conjunt de la realitat, ja que també va saber descobrir-hi les bondats. En la mateixa carta adreçada al P. Sala va afirmar: “El poble no pot estar en millor disposició, tothom assisteix a la santa Missió i a rebre els sants sagraments…” (cf. EC I, 706). En una carta anterior, adreçada a D. Fortià Bres, va afirmar: “…No us podeu figurar la docilitat d’aquesta gent, el fruit que han fet i estant fent actualment les missions; quin fervor! quina devoció…!”(cf. EC I, 620). L’Arquebisbe va percebre l’ànima religiosa dels seus fidels oberta a les llavors de l’Evangeli i va conèixer que mereixien tots els seus afanys missioners i els seus esforços per millorar la seva vida espiritual i social.

Crida l’atenció que Claret trenqui els motllos eclesiàstics de l’època en fer aquest tipus d’anàlisi de la realitat tan perspicaç i audaç, tot i que no comptava amb els actuals recursos sociològics. Ell no era un estudiós teòric de la realitat, era un missioner que es va preguntar: Per què el missatge de l’evangeli no arrelava en el cor dels seus fidels i no impregnava la seva vida social i cultural? Era un home pràctic que va analitzar la realitat per emprendre amb encert les seves accions missioneres.

(Fragment del text de  SÁNCHEZ Miranda, Carlos, director del CESC. La promoción de la justicia, la paz y la integridad de la cración en la acción misionera de San Antonio M. Claret como arzobispo de Santiago de Cuba. Taller sobre JPIC & Solidaridad, 3 de febrero de 2014, Vic).

 

Catedraltarde

Catedral de Santiago de Cuba