Posem a la vostra disposició la primera biografia, no mera ressenya biogràfica, de Sant Antoni M. Claret, publicada l’any següent a la seva mort.

L’autor, Mossèn Francesc d’Assís Aguilar, amic personal del sant, i posteriorment bisbe de Sogorb, va ser reconegut publicista, expert en història i biografia eclesiàstica. Coneguda la seva competència en aquests camps, els Missioners van pensar de seguida en la seva influència i en la seva ploma per donar a conèixer la veritable figura del seu fundador.

El 4 de novembre de 1870 el P. Clotet li enviava des de Prada del Conflent, perquè els publiqués, uns apunts biogràfics sobre Claret, mort onze dies abans. Mn.. Francesc Aguilar els va fer publicar immediatament en tres revistes diferents. Però, no satisfet amb això, el 30 de novembre escrivia al P. Clotet: “desitjo fer un treball bastant complet per esvair totes les calúmnies i deixar en la vergonya als detractors, deixant per a vostè escriure la vida piadosa i de la gràcia”. Aquesta proposta va ser acollida amb agraïment per la Congregació i es va oferir al Mn. Aguilar tot el material que va ser possible per a la tasca.

Va comptar, doncs, el Mn. Aguilar amb l’Autobiografia de Claret (va ser dels primers a conèixer-la), amb informes que va sol·licitar a nombroses persones que l’havien tractat directament, i amb els seus abundants records personals. A velocitat de llampec, l’obra va anar apareixent per entregues a la revista La Ciudad de Dios al llarg de 1871, fins que al final d’aquest any es va publicar el volum complet. Un estudi tan documentat i fresc és font obligada per a conèixer la persona i obra de Claret; i la seva orientació reivindicadora de l’honor del sant missioner davant escrits pseudobiogràfics i difamatoris (d’Olózaga, Funes i Lustano, I. Blázquez ..) manté el seu equilibri, objectivitat i solidesa.

Severiano Blanco Pacheco, cmf.

Mossèn Francesc d’Assís Aguilar i Serrat

Va néixer al 1826 a la ciutat de Manlleu (Barcelona), a 9 quilòmetres de Vic. Va fer els seus estudis al seminari de Vic i a la Universitat de Barcelona, ​​on es va llicenciar en ciències naturals. Va conèixer al P. Claret durant els seus anys de seminarista, i a l’abril de 1850 el va acompanyar en un viatge des de Barcelona a Girona, on Claret va predicar la seva última missió abans de marxar a Cuba. Es va ordenar sacerdot al 1854.

Sent professor del seminari de Vic, al 1863 va ser cridat pel P. Claret a l’Escorial, on va romandre escassament dos anys com a director del col·legi de segon ensenyament i professor del seminari; al 1868-69 va ensenyar de nou en aquest col·legi. Al 1865 va fundar a Madrid el Col·legi Major “Santo Tomás de Aquino” i al 1875 el Col·legi Major d’Estudis Catòlics, d’efímera durada. De 1878 a 1880 va ser rector del seminari de Còrdova, i al 1880 va ser consagrat bisbe de Sogorb. A juny de 1897 va presidir a Vic, juntament amb el bisbe de la diòcesi i l’abat de Fontfreda, les solemnes exèquies en honor del P. Claret en ser traslladades les seves restes del monestir cistercenc a la ciutat levítica.

Com a escriptor, es va distingir en el camp de l’apologètica i la biografia. Va publicar un Compendio de Historia Eclesiástica General (2 vol .; 1874), i altres obres de menor envergadura, com De què sirven las monjas (1892, 2ªedició), Errores históricos (1880), Notícias de Segorbe i su obispado (1890). Va col·laborar en diverses publicacions periòdiques, des de les que va combatre enèrgicament les teories evolucionistes, el liberalisme i la maçoneria.

Severiano Blanco Pacheco, cmf.

[ PDF ]