Biografia de sant Antoni Maria Claret

Infància i joventut entre telers

Entre telers, Antoni Claret posa els fonaments de la seva vida. Viu en el si d’una família dedicada a la fabricació tèxtil i, a 17 anys, marxa a Barcelona per especialitzar-se en aquest camp, que el situava al bell mig de l’esclat industrial del segle XIX.

Antoni Claret i Clarà neix a Sallent (Barcelona), a uns 15 km de Manresa, el 23 de desembre de 1807, en el si d’una família profundament cristiana. Al cap de dos dies, festa de la Nativitat del Senyor, els seus pares, Joan i Josepa, el bategen a l’església parroquial de Santa Maria. L’Antoni és el cinquè d’onze germans, cinc dels quals moren abans de fer cinc anys. Viu en una llar dedicada a la fabricació tèxtil. Pocs mesos després d’haver nascut, el rítmic so dels telers es veu pertorbat per l’estrèpit de la invasió francesa i de la Guerra del Francès. Aquest clima de violència i inseguretat no l’acovardeix, al contrari, enforteix el seu tremp infantil. Si bé durant els primers anys de la guerra el portaven a coll per fugir dels enfrontaments, quan té quatre o cinc anys s’atreveix a acompanyar al seu avi, ja vell i gairebé cec, que quedava enrere enmig de la foscor.

El petit Anton troba pau i força en l’amistat de Jesús, a qui visita en l’Eucaristia, i en la devoció a la Mare de Déu, a l’ermita de Fussimanya, on pelegrina amb la seva germana Rosa resant el rosari. El seu cor de nen és tendre i es commou del dolor envers altres. Als cinc anys, amb freqüència, pensa en la dissort eterna dels qui es condemnen, cos que li desperta vius desitjos d’ajudar per tal que tothom visqui segons la voluntat de Déu i, així, ningú no hagi de patir per sempre.

Als dotze anys escolta la crida de Déu per ser sacerdot, per això, el seu pare li fa estudiar llatí, però lamentablement l’escola va ser clausurada per ordres governamentals; per aquest motiu el seu pare el col·loca a treballar al teler familiar. Reconeixent la seva habilitat per a la fabricació, se’n va ​​a Barcelona per perfeccionar-se en l’art tèxtil. Es dedica amb tanta passió a l’estudi i al treball que la fabricació i aquesta afició arriba a convertir-se en un deliri. Les seves oracions ja no eren tantes ni tan fervoroses com en la infància, encara que no deixa la missa dominical ni el rés del rosari. De mica en mica, semblava haver oblidat el desig de ser sacerdot, però Déu l’anava dirigint segons els seus plans.

La força de la Paraula de Déu el porta

El jove Antoni es pregunta sobre la seva identitat. Enmig de propostes de construir-la sobre la base del progrés i l’èxit, la Paraula de Déu l commou, el resitua i el posa en el camí del seguiment del Jesús missioner.

Estant a Barcelona pateix durs desenganys: la traïció d’un amic, que el roba a ell i a altres, la seducció d’una dona que intenta atrapar-lo per satisfer les seves passions i, sobretot, l’ensurt d’estar a punt de morir ofegat al mar. El jove Antoni experimenta la proximitat de la Mare de Déu, que el protegeix durant les temptacions i el salva de morir, i la força de la Paraula de Déu que el desinstal•la del món còmode dels seus projectes i anhels d’èxit. El text de l’Evangeli “De què li serveix a l’home guanyar tot el món si al final perd la vida?” (Mt 16, 26) li remou la consciència. Malgrat les ofertes per muntar una fàbrica pròpia fàbrica, es nega a satisfer el desig del seu pare i decideix deixar-ho tot per fer-se cartoixà.

A 22 anys ingressa al Seminari de Vic, sense perdre de vista la seva intenció de ser monjo. Quan va cap a la Cartoixa de Montalegre, l’any següent, el constipat que li causa una forta tempesta l’obliga a retrocedir i el seu somni de vida retirada comença a esvair-se. Prossegueix els seus estudis eclesiàstics a Vic. En aquest temps pateix una forta temptació contra la castedat, en la qual reconeix la intercessió maternal de la Mare de Déu a favor seu i, sobretot, la voluntat de Déu, que el vol missioner, evangelitzador.

Tot i que encara no havia conclòs els estudis teològics, el 13 de juny de 1835 rep l’ordenació sacerdotal perquè el seu bisbe, Pablo de Jesús Corcuera, li veia una cosa extraordinària. Durant quatre anys és a Sallent, on acaba els estudis i atén la seva parròquia natal. La força de la Paraula de Déu, novament, el desinstal•la; aquesta vegada, el treu de la comoditat de la parròquia i el crida a evangelitzar com a missioner. La situació política a Catalunya, dividida per la guerra civil entre liberals i carlins, i la de l’Església, sotmesa a la desconfiança dels governants, no permetia cap altra opció que no fos sortir de la seva pàtria i oferir-se a Propaganda Fide, encarregada llavors de tota l’obra d’evangelització al món.

Després d’un viatge ple de perills, arriba a Roma. Aprofita uns dies que tenia lliures per fer exercicis espirituals amb els jesuïtes. El seu director l’anima a sol•licitar l’ingrés a la Companyia de Jesús. A principis de 1840, al cap de quatre mesos d’haver començat el noviciat, es veu afectat d’un dolor intens a la cama dreta que li impedeix caminar. La mà de Déu es fa sentir. El P. General dels jesuïtes, Jan Roothaan, li diu amb resolució: «És voluntat de Déu que vostè vagi aviat a Espanya; no tingui por; ànims.»

Missioner amb un farcell a Catalunya i a Canàries

Una bíblia, una muda de roba i un mapa és tot el que contenia el farcell que portava en els seus innombrables viatges missioners. Pobre i a peu recorre Catalunya i les illes Canàries. Tothom el reconeixia per la seva pobresa, el seu estil cordial i la seva passió missionera.

De nou a Catalunya, el vicari capitular de la diòcesi de Vic, Llucià Casadevall, l’envia a la parròquia de Viladrau. Allí, davant la falta de metges i gràcies als seus coneixements del valor curatiu de les plantes del Montseny, atén amb encert els malalts i adquireix fama de remeier. Com que la seva inquietud missionera continuava viva, un 15 agost 1840 decideix realitzar la seva primera missió popular. Com que la parròquia està ben atesa, pot fer desplaçaments per predicar missions en poblacions veïnes. El seu superior eclesiàstic, coneixedor de la seva vocació apostòlica i dels fruits de la seva predicació, l’allibera de tot lligam parroquial perquè es pugui dedicar a les missions. A partir del gener de 1841 es trasllada a Vic i es dedica a recórrer diferents poblacions de la diòcesi. Per desig de comunió amb la jerarquia i per les facultats pastorals que comportava, sol·licita a Propaganda Fide el títol de «Missioner Apostòlic», que ell omple de contingut espiritual i apostòlic.

Recorre gran part de Catalunya entre 1843 i 1848, predicant la Paraula de Déu, sempre a peu, sense acceptar diners ni regals pel seu ministeri. El mou en això la imitació de Jesucrist i dels apòstols. Malgrat la seva neutralitat política, aviat patirà persecucions i calúmnies per part dels qui l’acusen d’afavorir el grup més conservador. A cada població predica missions al poble i dirigeix ​​exercicis espirituals per sacerdots i religioses. Aviat va descobrint altres mitjans d’apostolat que l’ajuden a garantir l’eficàcia i la continuïtat dels fruits de les missions: publica devocionaris, catecismes i opuscles adreçats a sacerdots, religioses, nens, joves, casades, pares de família, etc .; l’any 1848 funda la Llibreria Religiosa, editorial que en els seus divuit primers anys llança 2.811.100 d’exemplars de llibres, 2.509.500 opuscles i 4.249.200 fulls voladers.

Com a mitjà eficaç de perseverança i progrés en la vida cristiana, funda o potencia confraries, entre les quals l’Arxiconfraria de l’Immaculat Cor de Maria, i escriu el llibret Filles del Santíssim i Immaculat Cor de Maria, el qual, amb el temps, inspirarà el naixement de l’institut secular Filiació Cordimariana.

En ser-li impossible predicar a Catalunya per l’esclat de la Segona Guerra Carlina, el seu superior eclesiàstic l’envia a les illes Canàries. De febrer de 1848 a maig de l’any següent recorre gairebé tota l’illa de Gran Canària i dues poblacions de Lanzarote. Aviat el començen a anomenar el Padrito. Es va fer tan popular que és copatró de la diòcesi de les Palmes, juntament amb la Verge del Pi.

Bisbe missioner a Cuba

Tot i haver estat consagrat bisbe, continua essent missioner. Amb el bàcul del bon pastor recorre tres vegades la seva diòcesi. Dóna als altres el pa de la Paraula, de la cultura i de la dignitat humana. És perseguit i vessa la sang per servir Déu i els més pobres.

Un cop tornat a Catalunya, el 16 juliol 1849 funda, en una cel·la del seminari de Vic, la Congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria. La gran obra de Claret comença humilment amb cinc sacerdots dotats del mateix esperit que el fundador. Al cap de pocs dies, l’11 d’agost, comuniquen a mossèn Anton seu nomenament com a arquebisbe de Santiago de Cuba. Malgrat la seva resistència i la seva preocupació per no deixar orfes la Llibreria Religiosa i la recentment fundada Congregació de Missioners, es veu obligat, per obediència, a acceptar el càrrec. És consagrat bisbe el 6 d’octubre de 1850 a la catedral de Vic.

La situació a l’illa de Cuba és deplorable: explotació i esclavatge, immoralitat pública, inseguretat familiar, desafecció a l’Església i, sobretot, progressiva descristianització. Només arribar, el nou arquebisbe comprèn que el més necessari és emprendre un treball de renovació en la vida cristiana i aleshores promou una sèrie de campanyes missioneres, en què participa ell mateix, per portar la Paraula de Déu a tots els poblats. Dóna al seu ministeri episcopal una interpretació missionera. En sis anys va recórrer tres vegades la major part de la seva immensa diòcesi. Es preocupa de la renovació espiritual i pastoral del clergat i de la fundació de comunitats religioses. Per a l’educació de la joventut i la cura de les institucions assistencials aconsegueix que els escolapis, els jesuïtes i les filles de la caritat estableixin comunitats a l’illa; amb la M. Antònia París funda el convent de Religioses de Maria Immaculada Missioneres Claretianes el 27 d’agost de 1855. Lluita contra l’esclavatge, crea un granja-escola per a nens pobres, erigeix una caixa d’estalvis amb un marcat caràcter social, funda biblioteques populars, escriu dos llibres sobre agricultura, etc. Tanta i tan diversa activitat li suposa enfrontaments, calúmnies, persecucions i atemptats. El sofert a Holguín, el dia 1 de febrer de 1856, gairebé li costa la vida, encara que li proporciona el goig martirial de vessar la sang per Crist.

Confessor reial i apòstol a Madrid i Espanya

Encara que se sent com un ocell engabiat, els anys de Madrid són els de major maduresa humana, espiritual i apostòlica. El seu influx evangelitzador arriba a tota la Península i amb els seus escrits i iniciatives impregna d’Evangeli la cultura popular del seu temps.

La reina Isabel II el tria personalment com a confessor seu el 1857 i es veu obligat a traslladar-se a Madrid. Ha d’acudir a palau almenys setmanalment per exercir el seu ministeri de confessor i ocupar-se de l’educació cristiana de la princesa Isabel i del príncep Alfons, com també de les infantes que naixeran en anys successius. A causa de la seva influència espiritual i la seva fermesa, a poc a poc va canviant la situació religiosa i moral de la Cort. Viu de manera austera i pobra.

Els ministeris de palau no omplen ni el temps ni l’esperit apostòlic de monsenyor Claret: exerceix una intensa activitat a la ciutat: predica i confessa, escriu llibres, visita presons i hospitals. Aprofita els viatges amb els reis per Espanya per predicar per a tot arreu. Promou l’Acadèmia de Sant Miquel, un projecte en el qual pretén aglutinar intel·lectuals i artistes perquè «s’associïn per fomentar les ciències i les arts sota l’aspecte religiós, unir els seus esforços per combatre els errors, propagar els bons llibres i, amb ells, les bones doctrines».

L’any 1859 la Reina el nomena protector de l’Església i de l’Hospital de Montserrat, de Madrid, i president del monestir de l’Escorial. La seva gestió al capdavant d’aquesta institució no pot ser més eficaç i més àmplia: restauració de l’edifici, recuperació dels camps productius per al finançament, equipament de l’església, establiment d’una corporació de capellans, un seminari interdiocesà, un col·legi de secundària i els primers cursos d’una universitat.

Una de les seves majors preocupacions serà dotar Espanya de bisbes idonis i plenament lliurats a la seva missió, i protegir i impulsar la vida consagrada; en aquest aspecte, influeix espiritualment en diversos fundadors i ajuda moltíssimes congregacions religioses noves a regularitzar la seva situació civil i eclesiàstica.

Manté sempre gelosament la seva independència i neutralitat política, cosa que li comporta nombroses enemistats. Es converteix en el blanc de l’odi i venjança de molts: «Tot i haver anat sempre amb precaució en aquest terreny –es refereix als favoritismes–, no he escapat de les males llengües», confessa. La seva unió amb Jesucrist assoleix un punt àlgid en la gràcia de la conservació de les espècies sacramentals, atorgada a La Granja (Segòvia), el 26 d’agost de 1861.

La ruta final cap a la Pasqua

Després de predicar a París i a Roma, sent que ja havia complert la seva missió. Malalt, calumniat i perseguit lliura el seu esperit a la creu de l’exili. El qui buscava imitar el seu Senyor en tot, al final, recorre la seva mateixa ruta pasqual.

Arran de la revolució de setembre de 1868, marxa amb la Reina cap a l’exili. A París manté el seu ministeri amb la Reina i el Príncep d’Astúries, hi funda les Conferències de la Sagrada Família i es prodiga en nombroses activitats apostòliques, especialment en favor dels immigrants.

Per l’abril de 1869, amb motiu de la celebració de les noces d’or sacerdotals del papa Pius IX i dels treballs preparatoris del Concili Vaticà I, s’acomiada de la família reial i es trasllada a Roma, on viu al convent de Sant Adrià, dels mercedaris. En el Concili intervé apassionadament a favor de la infal·libilitat pontifícia. En concloure les sessions, amb la salut ja molt deteriorada i preveient com a propera la seva mort, es trasllada a la comunitat que els seus Missioners, bandejats d’Espanya, han establert a Prada de Conflent (França). També allà arriben els seus perseguidors, que pretenen capturar-lo i portar-lo a Espanya per jutjar-lo. Per això es veu obligat a fugir com un delinqüent i refugiar-se al monestir cistercenc de Fontfreda, proper a Narbona. En aquest amagat cenobi, envoltat de l’afecte dels monjos i d’alguns dels seus missioners, mor, a l’edat 62 anys i 10 mesos, el 24 d’octubre de 1870.

Les seves restes mortals són traslladades a Vic el 1897. És beatificat per Pius XI el 25 de febrer de 1934 i Pius XII el canonitza el 7 de maig de 1950.

 

Les icones utilitzades en aquest apartat són obra de Maximino Cerezo Barredo, cmf (2016).