TORRALBA Francesc, La façana de la Glòria de la Sagrada Família. Fonts espirituals i teològiques de l’escatologia d’Antoni Gaudí, Studia Gaudiniana 7, Ateneu Universitari Sant Pacià, Barcelona 2022, pp. 874.

Tenim entre les mans un llibre força voluminós sobre una realitat que, almenys ara com ara, encara no existeix: la façana de la Glòria de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona. Ja estan acabades les altres dues façanes: la de la Nativitat, l’única que el genial Gaudí va veure conclosa, i la de la Passió. Manca “només” la principal, la de la Glòria. Aquesta façana per ara només és un projecte. La tesi de Torralba (la quarta tesi doctoral d’aquest autor) pretén endinsar-se a la seva futura iconografia. Descriu els elements simbòlics que la integraran i explora les fonts espirituals i teològiques del pensament escatològic de Gaudí per poder comprendre’n la representació del més enllà: el cel, el purgatori i l’infern. Per això, Torralba parteix de les fonts històriques, intentant explicar el significat de cadascuna de les parts i dels futurs grups escultòrics que caldrà esculpir. Vol donar als artistes, a qui se’ls encomanarà la tasca de dur a terme aquestes escultures, algunes claus per representar a la pedra els àmbits de l’escatologia gaudiniana.

Francesc Torralba i Roselló (1967-) és professor universitari, filòsof i teòleg català. Autor d’una tesi sobre Sören Kierkegaard (1813-1855) i una altra sobre el pensament antropològic de Hans Urs von Balthasar (1905-1988). Pluripremiat. Director i president de diverses càtedres. El 2011 el Papa Benet XVI (1927-2022) el va nomenar consultor del Consell Pontifici de la Cultura de la Santa Seu. Autor d’una llista llarga de llibres sobre temes antropològics i espirituals. Last but not least, és pare de família.

Aquí ens atrevim a presentar aquesta darrera obra perquè Antoni Gaudí va ser un gran admirador i devot de Sant Antoni Maria Claret. Va deixar el testimoni que si es posaven estàtues a la futura façana de la Passió, la primera fos la del llavors “Venerable” Pare Claret. I així ha estat. En conseqüència, Torralba dedicarà algunes pàgines del seu llibre (pp. 782-789) a la influència de Claret a l’escatologia de la façana gaudiniana. En parlarem més endavant.

Obre el volum que, com dèiem, es basa en la quarta tesi doctoral (!) de Torralba, una sintètica però intensa i clarivident presentació d’Armand Puig i Tàrrech, Rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià de Barcelona i director de la tesi. Comença amb una comparació entre dos genis: Ramon Llull (1232-1316), filòsof i teòleg medieval, poeta i reformador de l´Església del seu temps, i Antoni Gaudí i Cornet (1856-1926), mestre d´arquitectura, poeta de la pedra , anomenat “l’arquitecte de Déu”, atent al simbolisme bíblic-teològic i litúrgic del cristianisme i catòlic fervent. Amb la seva basílica, Gaudí va dir ja el 1910 a París que el que pretenia era “perfeccionar el gòtic”, cosa molt diferent de “repetir el gòtic”, que era el que aleshores estava fent l’anomenada arquitectura neogòtica (pp. 5-8) .

Per la seva banda, Torralba, al pròleg (pp. 9-12), es confessa fascinat per les obres de Gaudí. Això va fer que el llavors cardenal-arquebisbe de Barcelona el cridés, el 2017, a formar part de la comissió teològica que havia d’analitzar la iconografia de la façana de la Glòria, atès que vol representar el més enllà: el cel, el purgatori i l’infern.

L’estudi es divideix en cinc parts i unes conclusions: 1) l’univers de Gaudí (pp. 12-76); 2) la façana de la Glòria (pp. 77-475); 3) principal font d’inspiració de la façana (p. 476-522); 4) fonts espirituals i teològiques de l’escatologia de Gaudí (p. 523-826); 5) directives per a la creació artística (pp. 827-837); 6) conclusions (pp. 839-845). Tanca el volum una extensa bibliografia (pp. 847-861).

A la primera part s’endinsa, més enllà dels tòpics de tots coneguts, al personatge Gaudí com a artista genial, místic contemplatiu, arquitecte teòleg, ciutadà actiu i cristià compromès; una autèntica “bomba espiritual”, com el va anomenar el geni surrealista Salvador Dalí (1904-1989) (p. 29). La segona part, la més extensa de bon tros, ofereix una presentació exhaustiva de la façana de la Glòria, partint de les fonts històriques, tractant d’explicar el significat de cadascuna de les parts i dels grups escultòrics, la interpretació dels símbols i els seus diversos significats. Per citar-ne un exemple: la porta principal, obra de Josep Maria Subirachs (1927-2014) amb l’ajuda de Bruno Gallard, va ser ja instal·lada el 2008 i oberta per Benet XVI el 2010. Consta de dos grans batents de bronze, amb el text sencer del Parenostre escrit amb lletres en relleu en català i altres quaranta-nou llengües. Quaranta-nou perquè és el resultat de 7 x 7, i el número 7 evoca a la Bíblia la perfecció; és a dir, la perfecció al quadrat, la perfecció suma. A la tercera part del llibre, veiem com, segons la hipòtesi de Torralba, va ser el catecisme del bisbe Josep Domènech Costa i Borràs (1805-1865), que Gaudí va aprendre sent nen, la principal font de referència. A la quarta part, a propòsit de les fonts que van inspirar l’escatologia de Gaudí, l’autor distingeix entre coetanis de Gaudí (entre d’altres, sant Josep Manyanet, 1833-1901, Dom Guéranger, 1805-1875, Josep Torres i Bages, 1846- 1916, Jacint Verdaguer, 1845-1902…) i fonts clàssiques (Ramon Llull, 1232-1316, Tomàs de Kempis, 1380-1471, sant Joan de la Creu, 1542-1591, santa Teresa de Jesús, 1515 , 1810-1848, i sant Antoni Maria Claret, 1807-1870); fins i tot dedica unes pàgines a parlar de l’escatologia gaudiniana a la llum del concili Vaticà II (pp. 789-826). A la cinquena part, molt més breu, planteja algunes directives per a la creació artística: com representar l’infern, el purgatori i el cel. Finalment, Torralba presenta molt sintèticament les aportacions del volum. Conclou agraint al senyor Esteve Camps, president-delegat, i al doctor Jordi Faulí, arquitecte en cap de les obres, les imatges que ha pogut reproduir en aquest estudi.

L’espai dedicat a Claret és molt breu: amb prou feines vuit pàgines. Quan va morir Claret, Gaudí ja tenia divuit anys, de manera que inevitablement va haver de sentir-ne parlar i viure de la seva influència. Torralba diu que la història de l´evangelització de l´Església a Catalunya no es pot entendre sense l´aportació de Claret. Una aportació a una situació molt complexa i difícil. Claret va apostar per una obertura a la predicació, una estratègia comunicativa, la proximitat i la disponibilitat a treballar en xarxa. Juntament amb altres (Balmes, Coll, Vedruna…), en comptes de lamentar-se sense més ni més per aquella situació i enyorar el passat, va acceptar el canvi d’època obrint-se a noves formes de predicació i de consolidació de la fe del poble. Claret es va centrar en allò essencial en els seus llibres, opuscles i predicacions; a la catequesi, no només de nens, sinó també adults. Va ser pràctic, i ell mateix va compondre ni més ni menys que quatre catecismes al llarg de la seva vida. Pel que fa als novíssims, a Claret la compassió el movia a no descansar i el desig de fer feliços els seus germans. D’alguna manera el desig claretià d’evitar la condemnació eterna i ser feliços amb el Pare Déu al cel haurà d’aparèixer a la pedra d’aquesta façana.

Aquest volum o tesi doctoral suposa un bagatge immens de coneixements per part del seu autor. Una òptima presentació del que serà la façana de la Glòria de la Sagrada Família, per a qui vulgui realment entrar en aquest món tan profund d’espiritualitat en pedra, que honra Gaudí i enriqueix tots els que ja ho poden intuir i podran més endavant contemplar-ne una vegada inaugurat. Només cal dir que ja ara la Sagrada Família és un dels dos monuments més visitats anualment per milions de turistes a Espanya, i encara no està acabat!

J. Rovira, cmf.