“Ser devot de Maria és un senyal de predestinació, així com una marca de reprovació al no ser devot de Maria o ser contrari a la seva devoció. La raó és molt clara, ningú es pot salvar sense l’auxili de la Gràcia, que ve de Jesús, com a Cap que és del seu cos místic, l’Església. Ara bé, Maria és com el coll que ajunta, per dir-ho així, el cos amb el cap i com l’influx del cap al cos ha de passar pel coll, així les gràcies de Jesús passen per Maria i es comuniquen al cos, és a dir als seus devots que són els membres vius”

(Carta a un devot del Cor de Maria, a EC II, pàg. 1504s).

MARIA MITJANCERA

Aquesta imatge de Maria de “coll”, pel qual passa la vida del cap a la resta del cos, Claret va poder trobar-la en escrits de Sant Alfons de Liguori (s. XVIII) i de Sant Bernat (s. XII); ell els llegia amb molta afecció. Però en els cercles mariològics actuals ja no s’usa, potser perquè presenta un caire massa material. Segons la teologia d’avui, les “gràcies” no passen per enlloc; la Gràcia és l’amor i la presència de Déu actuant en nosaltres, com una extensió de l’amor del Pare sobre la humanitat de Crist Jesús. I la vam rebre mitjançant la fe.

Però Maria és la fe vivent i d’Ella rebem la fe en Jesús, que ens uneix a la seva humanitat santa. A la humanitat de Jesús vam rebre la presència de la Trinitat que ens santifica. En això devia pensar Pau VI, quan en el Concili va declarar Maria, solemnement, “Mare de l’Església”. Amb goig la podem anomenar Mare de la fe, Mare de la gràcia, Mare del Crist total.

Ha de quedar clar que aquesta realitat teològica de la mediació de Maria està acceptada ja fa segles a l’Església. I molts bisbes van demanar que fos declarada dogma al Vaticà II. Però aquest Concili no pretenia promulgar dogmes, encara que sí alimentar els fidels amb bona doctrina teològico-espiritual. I efectivament, el Vaticà II va aclarir les coses. Després de reafirmar que un de sol és el Mitjancer (cf. 1Tm 2,5-6), estableix el paper precís de la mediació mariana: “La situació de Maria com a mare pels homes no fa cap mena d’ombra, no atenua gens aqueixa única mitjanceria del Crist; és més aviat un exponent del seu valor …ja que l’influx salvífic de la santa Verge no prové de cap intrínseca necessitat natural…, ans del voler de Déu … I en comptes d’impedir gens la unió immediata dels creients amb Crist, l’atia” (LG 60 ). I, una mica més endavant, el Concili afegeix que Maria és invocada com a Mitjancera i “pensa en els germans del seu Fill” (LG 62).