El dimecres 7 de febrer de 2018 ha tingut lloc la defensa doctoral del P. José Mª Hernández Martínez, CMF, col·laborador del CESC, a la Facultat de Teologia de Granada (Espanya), on ha estat professor durant molts anys.
La tesi ha estat dirigida pel Prof. José Serafín Béjar Baques, amb el títol: Sant Antoni Maria Claret i el protestantisme del seu temps: La utopia d’una trobada impossible.
L’ autor amb un Pastor Evangèlic.
El doctorand ha estructurat la seva defensa en tres punts: El protestantisme a la trajectòria històrica de Claret; El pensament de Claret sobre el protestantisme; Valoració i perspectiva.
El tribunal compost pel Rector de la Facultat, P. Diego Molina, SJ; pel director de la investigació, Prof. J. Serafín Béjar Bacas; i pel Prof. Fermín Francisco Rodríguez López CMF. La valoració de la defensa ha estat “10, Matrícula d’honor”.
Oferim a continuació el text de la defensa realitzada pel P. Josep Mª Hernández, CMF.
Sant Antoni Maria Claret i el protestantisme del seu temps: La utopia d’una trobada impossible
- Antecedents
Crec que la primera vegada que vaig sentir parlar d’ecumenisme va ser en el curs d’Història de l’Església que impartia el professor Manuel Sotomayor en aquesta Facultat a principis dels anys 70. Entre les moltes i saboroses anècdotes amb què assaonava les seves classes, recordo que ens va parlar d’un autor del segle XVII (Francisco Bermúdez de Pedraza) que va escriure la història de l’Església de Granada. Per no allargar-se massa -ens deia amb certa murrieria – que aquest autor havia començat el seu relat d’aquesta història a partir només del diluvi universal … Per descomptat, podia haver començat des d’Adam i Eva!
Com vostès comprendran, a la mitja hora assignada per a la presentació de la tesi, jo no puc ni he de remuntar tan lluny … Amb tot, voldria dir una paraula sobre els seus antecedents, perquè crec que ajuden a situar-la i comprendre-la millor.
Encara que l’elaboració sigui molt recent, aquest treball té el seu origen remot en algunes experiències personals que he tingut la sort de viure al llarg de quaranta anys de ministeri sacerdotal i tasca docent a Granada.
La primera d’elles és la relació cordial que des de 1986 vinc mantenint amb l’Església Evangèlica Espanyola de Granada. Amb motiu de l’Octavari de Pregària per la Unitat he estat convidat a predicar moltes vegades en el seu temple del Carreró del Pretori, i l’amistat amb els seus pastors m’ha permès també de compartir alguns retalls de la vida i la història d’aquesta comunitat protestant. Així vaig descobrir la figura de Manuel Matamoros, considerat com el fundador de l’Església Evangèlica i un dels grans pioners de la Segona Reforma a Espanya.
El segon antecedent va ser una exposició itinerant organitzada al 1996 pel Centre d’Estudis de la Reforma sobre el tema “Intolerància i Llibertat Religiosa a l’Espanya Contemporània (1808-1996)”. S’hi presentava al citat M. Matamoros com a “Campió i Màrtir de la Llibertat Religiosa a Espanya”, i al mateix temps s’incloïa Sant Antoni Maria Claret a la secció dedicada a “Alguns intolerants”. Per a mi, com a missioner claretià, el coneixement d’aquest fet va ser motiu d’un dolor profund, però també un estímul per investigar els motius i les circumstàncies d’aquesta imputació, encara que només fos per a aprendre dels errors del passat i -en la mesura del possible- reparar les conseqüències negatives.
Uns anys més tard -al 1999- vaig realitzar un treball d’investigació sobre l’estada i les activitats de Sant Antoni Maria Claret a Granada[2]. El nostre Fundador aprofitava els viatges de la Reina per a predicar en tots els convents, seminaris i establiments benèfics de les ciutats que visitava. Em va cridar l’atenció que en aquells quatre dies d’intensa activitat apostòlica (del 10 al 14 d’octubre de 1862), i contra el que era el seu costum habitual, el Sant no hagués visitat la presó de Granada, en què precisament es trobava pres , en espera de judici, el citat el Sr. Matamoros. En donar-li voltes a aquest fet, vaig tenir la intuïció que, si en aquelles circumstàncies la trobada havia estat impossible, algun dia -Déu sap com- la utopia podria convertir-se en realitat. Aquesta convicció, aquest somni acompanya i encoratja des de llavors la meva vocació ecumènica.
L’últim antecedent d’aquesta investigació ha estat la petició que el 2016 em va fer el director de la revista Studia Claretiana perquè escrivís un article sobre Claret i l’ecumenisme amb motiu del 500 aniversari de la Reforma. el tema responia plenament a les meves inquietuds personals, de manera que vaig acceptar i vaig emprendre aquest estudi amb gran entusiasme. Gairebé sense pensar-ho, allò que no passava de ser un simple article ha anat després creixent fins a assolir l’amplitud, el rigor i la minuciositat pròpies d’una tesi doctoral, que ara tinc la satisfacció de presentar.
- Desenvolupament del treball
El procés d’investigació exigia, primerament, esbrinar si el tema havia estat ja estudiat per d’altres autors. Tot i que la bibliografia sobre Claret és ingent, no van fer falta moltes investigacions per a comprovar que, tret d’alguna al·lusió ocasional, el tema romania completament inèdit.
Per tant, calia començar directament pels escrits de Claret, que constitueixen la font més important -i molt més abundosa- per a aquest estudi. En el curs de la investigació hem anat repassant els tretze volums recopilatoris de manuscrits claretians, els tres gruixuts volums de l’epistolari, l’edició crítica de l’Autobiografia i altres escrits autobiogràfics, els tres toms d’escrits espirituals, pastorals i marians selectes i gairebé un centenar d’opuscles publicats pel Sant al llarg del seu fecund ministeri[3]. A aquestes fonts primàries es van anar sumant altres llibres de referència per a conèixer la vida i el pensament de Claret (com els de Cristóbal Fernández, Juan Manuel Lozano o Federico Gutiérrez, per citar només alguns noms de més relleu).
Paral·lelament hem pogut manejar una sèrie de publicacions protestants que, sense ser tan nombroses, són prou representatives per a conèixer la història de la Segona Reforma a Espanya i la mentalitat més generalitzada entre els autors i comunitats evangèliques de l’època de Claret (1807-1870), que delimita l’àmbit temporal del nostre estudi.
Finalment, el treball de recerca bibliogràfica ha inclòs la lectura de diverses monografies sobre l’Espanya del segle XIX, sobretot en l’aspecte religiós, i la consulta d’un bon nombre d’obres d’apologètica i controvèrsia antiprotestant que, directament o indirectament, han pogut inspirar Claret. D’elles i de les altres obres utilitzades en el nostre treball queda constància en les notes i en la bibliografia general.
A partir de tots aquests materials hem pogut construir i anar omplint la carcassa de la tesi, que finalment ha quedat estructurada en tres capítols. De manera simplificada, podríem resumir-los en tres verbs: Conèixer, Comprendre i Valorar.
– Així, en el capítol I hem recorregut les diferents etapes de la vida de Claret pera anar situant en cadascuna d’elles, i en el seu particular context històric, les seves manifestacions o eventuals contactes amb el protestantisme. És una exposició de caire històric-biogràfic en què prima sobretot la recollida i l’ordenació de les dades.
– En canvi, en el capítol II estudiem ja de manera sistemàtica el pensament de Claret, presentant la imatge que tant ell com, en general, el catolicisme del temps té dels protestants, i analitzant més de prop aquells temes doctrinals que van centrar el seu interès , sense perdre de vista el context ideològic de l’època -tremendament conflictiu- les fonts i els factors que van inspirar aquesta manera de pensar.
– Finalment, en el capítol III esbossem una valoració crítica d’aquest pensament, assenyalant els motius subjacents que alimenten la polèmica, tant per part de Claret com del costat protestant. Per a acabar esbossant un horitzó de futur en el qual els conflictes del passat queden finalment superats i la utopia d’una trobada, que semblava humanament impossible, arriba a convertir-se en joiosa realitat.
- Resultat
L’escassetat de temps no permet que ens aturem aquí en els continguts concrets de la tesi i ni tan sols podem fer-ne un resum breu dels resultats i les conclusions obtingudes al llarg del treball. Confiant que una ràpida publicació la posi a disposició dels interessats, ens limitarem a destacar l’enfocament metodològic de la tesi i les conviccions de fons que hi hem volgut fonamentar i transmetre.
En totes les fases del nostre recorregut, des dels pressupostos inicials fins a les conclusions finals, hem intentat posar en pràctica una hermenèutica de comunió en la qual la teologia, tradicionalment definida com a fe que cerca la intel·ligència (fides quaerens intellectum), es qualifica també com a amor que busca la comunió amb l’altre -amb les altres confessions cristianes, i això des de la doble convicció que, sent diferents, som membres d’un mateix cos eclesial, i que, en tot cas, és més important el que ens uneix que el que ens distingeix i eventualment podria separar-nos. A més, en la forma d’abordar i elaborar els temes, hem aplicat el mètode de l’ecumenisme receptiu que, abans de res, tracta d’escoltar, aprendre i enriquir-se amb la visió de l’altre, per a arribar junts a la guarició de les ferides del passat (cf. UUS 2) i portar endavant un enriquidor intercanvi de dons.
D’aquesta manera, deixant enrere la polèmica i les mútues desqualificacions, és possible de descobrir la identitat profunda, les coincidències ignorades i la unitat que roman incòlume en el fons, per més que en la superfície només es vegin esquerdes i arestes. Des d’aquesta òptica, la relació entre catòlics i protestants seria comparable a les dues ribes d’un riu que, si a la superfície semblen oposades o enfrontades, en el fons formen part de la mateixa terra que el riu solca, impregna, modela i fecunda. .. Aquest corrent d’aigua que aparenta separar-les, en realitat les uneix i vivifica. Però, per comprovar-ho, cal arribar fins al fons, fins al llit del riu, on les separacions es dilueixen o, simplement, resulten irrellevants.
Aquesta hermenèutica de comunió troba la seva expressió més alta en l’ecumenisme de la santedat: Quan dues persones estan unides a Crist, ho sàpiguen o no, estan també unides entre si. Hem vist aquest principi fonamental exemplificat en les trajectòries vitals de Claret i Matamoros, dues figures aparentment oposades i enfrontades, que en realitat van ser companys de camí en el seguiment de Jesús i en el servei del seu Regne, i que ara formen part d’aquest immens núvol de testimonis que inspiren i estimulen el pa de les Esglésies vers la plena comunió en Crist. Més encara, amb la força de l’esperança, gosaríem aplicar aquest principi a totes les persones de bona voluntat que -tot i sense saber-ho- secunden en la seva vida l’acció de l’Esperit Sant, que bufa on vol i renova tota la creació. En definitiva, ho sapiguem o no, ho vulguem o no, tots estem units en el cor de Déu[4].
[1] Francisco Bermúdez de Pedraza (1585-1665), Història eclesiàstica: principis, y progressos de la ciutat, i religió catòlica a Granada (Impr. Reial, Granada 1683). El cap. II, dedicat als primers fundadors de la ciutat de Iliberia -avui Granada- comença efectivament amb Noè: “Va desembarcar Noè als primers pobladors del món a les muntanyes d’Armènia …” (Fol. 1 vers)
[2] JOSÉ Mª HERNÁNDEZ MARTÍNEZ, Claret a Granada (ed. Ciclost. Pref. Prov. De Formació, Granada 1999), 32 pp; es va recollir després a la revista Studia CLARETIANA, vol. XXI (2003-2004), pp. 86-112.
[3] La major part d’aquestes obres són accessibles on line a través de la pàgina web del Centre d’Espiritualitat Claretiana (CESC) i de Google Books, però també hem pogut consultar els exemplars impresos custodiats a les biblioteques i arxius claretians de Granada, Vic i Roma. A través d’Internet hem pogut fins i tot adquirir un parell d’obres de particular interès i raresa.
[4] Ho va expressar meravellosament en el seu testament Christian de Chergé, el prior de Tibherine, que esperem veure aviat beatificat juntament amb els seus companys de martiri.