“Si les criatures et falten, si la temptació t’amenaça, si la tribulació t’afligeix ??i els mals de mort et cercaren, per cap d’aquestes coses no t’has de torbar ni t’has de mostrar covard, ja que al meu Fill Santíssim i a mi ens desagrada tant que impedeixis i malmetis la seva poderosa gràcia per defensar-te” (Apunts d’exercicis espirituals de 1854, a AEC p 675).

ENTERESA A L’ADVERSITAT

Aquest text el va prendre Claret de la M. Ágreda en un moment personal de difícil discerniment. Anys més tard, al 1866, havent sofert persecucions i calúmnies en el seu servei apostòlic, va publicar un opuscle “Temple i palau de Déu Nostre Senyor” (Barcelona 1866; 69 pp.), en què comparteix amb el seu públic les lliçons de vida que n’ha recollit. Amic de comparacions i metàfores, ja en el pròleg sintetitza, en una imatge, l’actitud del cristià a l’hora de la torbació: Cada cristià ha de fer com un compàs que de les dues puntes fixa l’una al centre i amb l’altra es posa en moviment fins a descriure el cercle perfecte.

Fixar bé el centre és posar el cor en Déu, mai no perdre’l de vista: és la dimensió contemplativa que ha d’expressar tota vida cristiana, segons ensenyava ja sant Tomàs d’Aquino. Som temple de Déu i el seu Esperit habita en nosaltres, deia sant Pau (cf. 1Co, 3,16). I aquesta presència de Déu en nosaltres es va construint, si l’estimem i guardem la seva paraula; Jesús ens ho va assegurar: vindrem a fer estada en ell (Jn 14,23). El cercle perfecte no és altra cosa que anar realitzant constantment els deures del propi estat, segons el traçat d’aquesta mateixa paraula de Déu. Implica una actitud positiva en el pensar, l’ estimar i el servir, seguint en tot els passos de Jesús.

Quan organitzem així la nostra vida, anem consolidant una pau profunda que allunya qualsevol forma de torbació que se’ns acosti: possibles mancances, dolors físics o espirituals, fantasies enganyoses o frustracions… Els mestres espirituals ensenyaven que la torbació, resultant d’aquests elements dispersius, mai no és bona consellera.

Hem de pensar quina forma adquireix la persona de Jesús en la nostra vida: la d’una idea abstracta? La d’algú que, només serveix per treure’ns d’un perill? O és el centre unificador des d’on tot allò que és nostre s’il·lumina i es mobilitza amb harmonia i amb pau?