“Una comunitat, una religió, si no té esperit no s’aguanta. El qui no té l’esperit de Crist no pot ser de Crist (Rm 8, 9). L’esperit es perd per la inobservança de coses petites pel que sembla, però que són de gran transcendència. Déu estima molt la fidelitat de l’home en coses petites” (Notes sobre el Concili Vaticà I, a AEC, pp 578-579)

DE LA CONVIVÈNCIA A LA FRATERNITAT

Hi ha diferència entre el viure junts i el viure en comunitat. És la diferència que hi ha entre una proximitat de coses materialment juxtaposades i la de persones que se senten convocades i sostingudes per un vincle, un projecte comú. Les persones humanes, totes, tenim necessitat de lligams. Ens sentim realitzats quan pertanyem a una comunitat. És la nostra vocació d’humanitat, sigui el que sigui el nostre camí o estat de vida. I –afegim- allà es juga la nostra felicitat.

Quan Claret parla aquí d’esperit, s’està referint al vincle que sorgeix de la nostra condició de cristians. És un vincle de fraternitat, perquè ens sabem tots fills estimats de Déu, gràcies a l’obra de Jesús. Vol dir que són moltes les coses que podem compartir, moltes les experiències que estem cridats a viure junts i que contribueixen al nostre creixement i la nostra felicitat.

Ningú no ignora que el créixer i el ser feliços resulta de vivències quotidianes. Són les coses petites de què parla Claret les que més compten en això. Molt més que el posseir una gran intel·ligència, una professió prestigiosa, una bona posició econòmica. Allò que més ens plenifica i ens fa créixer en Crist són els petits gestos quotidians d’atenció al qui és al nostre costat: el cultiu del diàleg, el compartir les tasques, el posar remei a les seves necessitats i dolors, el concedir un espai al cor, a l’afecte mutu … Traduint el sentit conventual de la paraula “inobservança”, entenem que ella censura el descuit d’aquests elements que consoliden en la quotidianitat els vincles d’una convivència de tarannà evangèlic. Perquè som els seus fills, Déu estima els qui són fidels a construir diàriament aquesta fraternitat.

Potser necessitem agafar consciència dels vincles que teixeixen els nostres contactes i preguntar-nos si personalitzem aquesta relació amb el nostre proïsme: si compta el respecte a l’altre, apreciar-lo pels seus valors, per la seva dignitat d’imatge de Déu. ¿Aflora en el nostre viure quotidià, en les nostres petites coses, la fraternitat evangèlica?