“Oh Déu meu! Que bo i admirable heu estat amb mi!… De quins mitjans tan estranys us heu servit per a arrencar-me del món! Quines amargors tan particulars heu usat per a deslletar-me de la Babilònia!” (Aut. 76)
ELS CAMINS DE DÉU
En l’espiritualitat catòlica del segle XIX s’accentuava molt la confiança en la providència de Déu i s’aspirava a viure sempre en la seva presència complint la seva voluntat. Tot el que succeïa es veia com a “voluntat de Déu”, encara era lluny la “saludable secularitat” prudentment admesa pel Vaticà II.
Claret va viure aquesta espiritualitat com a home del seu temps, i en totes les etapes de la seva vida s’esforçà en mantenir viva la presència de Déu i en complir la seva voluntat. Claret contava amb Déu per a tot, i li agraïa els seus dons i també les persecucions i calúmnies que hagué de sofrir.
En tot això hi ha un “missatge oportú” per als nostres dies, perquè els progressos de les ciències i de la tecnologia, l’autonomia de les anomenades “causes segones” i el lògic procés de laïcitat de la vida, així com el sistema neoliberal consumista vigent, ens porta a no tenir en compte Déu per a res.
Però no ens cal tornar a l’espiritualitat del segle XIX. En el nostre segle XXI, el referent de tota espiritualitat cristina és Jesús amb el seu Evangeli de vida digna i justa, filial i fraterna per a tothom. Una espiritualitat de superació de les injustícies i de les crisis i sofriments que “no són voluntat de Déu”, sinó conseqüència de l’egoisme, l’avarícia i la injustícia humana.
Déu es va humanitzar en Jesús per a crear un món de millors relacions entre les persones, entre els pobles i amb la mateixa naturalesa. I per a crear aquest món, el Déu de Jesús compta amb nosaltres, és responsabilitat nostra. Ell ens estima i ens necessita.
Nosaltres tenim en compte Déu? Coneixem i assumim el seu projecte de vida?