“Havent-me demanat el senyor D. José Xifré, Superior dels Missioners dels Fills del Cor de Maria, diferents vegades de paraula i per escrit, una biografia de la meva insignificant persona, sempre m’he excusat, i encara ara no m’hauria resolt a no haver-m’ho manat. Així únicament per obediència ho faig, i per obediència revelaré coses que més voldria que s’ ignoressin; amb tot, sigui per la major glòria de Déu i de Maria Santíssima, la meva dolça Mare, i confusió d’aquest miserable pecador “(Aut 1).

AMB ULLS DE FE

Claret va ensenyar als seus missioners a obeir als superiors no només quan imposessin precepte formal, sinó a una simple insinuació. Això va haver de practicar ell amb el Rvdm. P. Xifré, el qual, segons el dret, no podia pròpiament “enviar”, sinó “demanar-li”, “insinuar”.

El P. Claret va escriure la seva Autobiografia amb repugnància; els sants solen resistir-se a parlar de si mateixos. Però, d’altra banda, amb cura, perquè va percebre que podia fer bé als seus missioners. Encara que els que coneixien a Claret de prop van quedar decebuts per l’escrit (“diu menys del que calla”, va assegurar un director espiritual seu), molt condicionat per la modèstia de l’autor, per tots els que ens sentim hereus del seu esperit és una font inspiradora inesgotable.

En redactar la seva Autobiografia, a l’edat de 54 anys, el P. Claret interpreta tot el seu passat a la llum de la fe, de la gràcia i de la crida a treballar per Déu i pels germans. Contempla la pròpia vida retornant als seus orígens, especialment a la primera crida a evangelitzar. El seu interior és el lloc d’escoltar: la veu del Senyor que l’impulsa a la missió!

Mirant amb aquest prisma, s’adona del valor de l’Eucaristia i de la Paraula de Déu com a font i força de tota la seva existència. I Maria és la seva mare espiritual, en el cor es caldeja i es forja per ser com una sageta llançada contra el mal. En la seva visió orant de la pròpia vida, dóna gràcies al Senyor per haver-se servit d’ell per fundar congregacions religioses, associacions seglars, “archicofradías”, etc., amb vista a l’evangelització, i descobreix el seu carisma d’escriptor, que el va portar a publicar fulles volants, llibrets de devoció i fins i tot a fundar l’editorial “Llibreria Religiosa”, per fer arribar la bona nova més enllà de la trona.

En aquesta meditació autobiogràfica, cau en el compte de la seva tendresa compassiva cap als pobres i marginats, cosa que no és sinó un aspecte d’alguna cosa més general: es percep i li percebem com un home posseït per l’amor de Crist, que l’instava a evangelitzar sense reparar en esforços i riscos. Va ser la vida d’un home que cremava en caritat i que cremava per on passava (cf. Aut 494): la seva Autobiografia és com un llibre de Foc.

Estaries disposat a prendre un temps per repassar la vida a la llum de la fe i examinar el seu rumb actual?