“He comprès que el zel és una cremor i vehemència d’amor que necessita ser sàviament governat. D’altra manera, violarà els termes de la modèstia i discreció, no perquè l’amor diví, per vehement que sigui, pugui ser excessiu, sinó perquè l’enteniment no escull els mitjans més a propòsit… “(Aut 381).
ZEL SÀVIAMENT ADMINISTRAT
La paraula “zel” pràcticament no s’usa en l’actualitat. Avui parlem de prendre les coses amb calor, amb passió, o que alguna cosa ens diu molt, ens arriba molt endins. Això és el que li succeïa a Claret amb la causa de Déu i la causa de l’home. Als seus missioners els va deixar la consigna que procuressin “encendre a tot el món en el foc del diví amor” (Aut 494). Així va passar ell pel món; això era per a ell el zel, la passió, la raó del seu viure.
Ell sabia que no era l’únic que tenia aquesta il·lusió, l’únic arrossegat pel “zel de la glòria de Déu”. Però no tots sabien “administrar” aquest “zel” amb la mateixa mesura i equilibri. Hi ha profetes serens i d’altres baladrers turmentats i turmentadors. Ell mai va voler ser d’aquests últims. El filòsof Jaume Balmes va dir sobre la predicació de Claret: “Poc terror; suavitat en tot”. L’experiència li havia ensenyat que, si se’ls s’acovardeix, els dolents s’endureixen i els bons perden els papers. Ell va conèixer a sacerdots tan preocupats per les coses de Déu que s’oblidaven de “les bones maneres” i fins de l’elemental respecte als seus germans.
La transmissió de la fe no és avui tasca fàcil. I és admirable l’obstinació heroica de pares de família, educadors, sacerdots i catequistes. Potser en certs ambients sigui necessari un testimoni “agressiu”, en el sentit de audaç, no encongit ni acomplexat, amb el front molt alt… De vegades s’ha d’exercir la “denúncia profètica” davant de situacions d’injustícia certament no volgudes per Déu. Però aquesta peculiar “agressivitat” no podrà mai recórrer a la falta de respecte i de modals elementals … En definitiva, el creient ha de proposar i oferirà altres humilment el tresor que a ell se li ha regalat.