“L’amor de Déu i l’egoisme són dos amors contraris que es resisteixen mútuament; són com l’aigua i el foc. L’aigua bruta del vas del ferrer… S’hi apagarà el ferro encès. Així queda apagat l’amor diví”
(Text inèdit. Mss. Claret, vol. XIII, p. 697).
AMORS INCOMPATIBLES
L’amor de Déu no és una idea, sinó una experiència. El P. Claret va ser un experimentat en aquest amor que ell compara amb el foc. Per a ell el foc de l’amor és també símbol de vida: l’amor crea, i porta a la donació als altres. Per a Jesús, “no hi ha un amor més gran que el de donar la vida pels amics” (Jn 15,13); i Pau veu la raó de ser “esperonat” per l’amor de Crist (cf. 2Cor 5,14) en el fet que Ell va morir no pels justos sinó pels pecadors (cf. Rom 5,8s). El profeta compara l’amor de Déu amb el d’una mare entranyable i incapaç d’oblidar els seus fills (cf. Is 49,15).
L’experiència de l’amor de Déu comporta una crida a escoltar la remor suau del silenci de Déu, un silenci que no s’ha de confondre amb l’absència sinó que projecta sobre nosaltres la seva llum suau que ens permet caminar amb il·lusió vers el darrer cim del nostre pelegrinatge. Esperar en l’amor de Crist, el de les nafres glorificades després de donar-se per nosaltres, proporciona la il·lusió indispensable per a somriure també en els moments durs de la vida.
Què et diu l’expressió de 1Jn 4,8 “Déu és amor”? Trontolla la teva fe en aquest amor quan no perceps la seva intervenció, com la d’un “superhome”, davant de la més petita adversitat? Mostres el teu amor a Jesús en l’acceptació pacient del sofriment?